L’accés a l’ensenyament i a l’educació és un dret fonamental, sí. Tothom, sense excepció, el té, aquest dret. Des de fa temps que hi ha, però, la idea, de fet dèria, que l’educació ha de ser exactament igual per a cada segment d’edat, cosa que no ha fet sinó que, cada cop més, s’hagin hagut de rebaixar cotes i nivells, tot abandonant l’estudi de tots aquells temes a través dels quals s’havien transmès els elements essencials de la cultura de la qual venim. O, si més no, de tots aquells (elements) susceptibles de ser ensenyats a partir de l’educació. I és així que s’ha anat derruint la solidesa de tot allò que ara ja es considera antic i decrèpit, el mèrit, l’esforç, la voluntat, l’obediència, el respecte…Tots som iguals i tot és un joc tal com indica perfectament aquest neologisme “gamificació” que acabarà imposant-se a l’arrel del sistema, ja veuràs com sí. Fa temps parlàvem de futur i ni tan sols ens el podíem imaginar tal com ara se’ns presenta. Aquell futur que dèiem, i on ja som, el que ha fet és preparar el terreny perquè ara aquests bàrbars nòmades hi acampin llurs caravanes mecanitzades. Ja els tenim aquí, sí, segurament per quedar-s’hi, mentre d’altra banda anem sotmetent la vida dels qui encara estudien a l’afany d’utilitat i d’ofici futur i de professió que asseguri el dia de demà (has de pensar en el dia de demà, eh!). Tot allò que exclogui la ciència i el saber, no fos cas. I així, esclar, els bons, i encara només els qui s’ho poden permetre, se n’han d’anar, s’hi senten empesos. Saben perfectament que no es pot refusar la vida tal com ens ha estat donada, però també que ara mateix el lloc per acceptar-la no és pas que sigui el més adequat.
