El passat dilluns, amb Mariano Rajoy, es va tancar la ronda de compareixents a la comissió d’investigació parlamentària del Congrés dels Diputats per esclarir tot el que envolta l’anomenada “operació Kitchen”.
Una trama parapolicial que, presumptament, existia en el sí de la policia espanyola i el Ministeri del Interior amb l’objectiu de contaminar la investigació -manipulant i sostraient proves, amenaçant testimonis, subornant a qui calgués, etc.- contra l’extresorer del PP Luís Bárcenas. És a dir, es tracta de l’ús d’estructures públiques -i fons reservats- per tal de protegir el partit que governava a l’Estat i així evitar que els seus màxims responsables públics acabessin a la banqueta del jutjat.
Tan els integrants com el modus operandi ja no ens ve de nou, doncs són els mateixos que els de la denominada “Operació Catalunya”, aquella presumpta trama destinada a inventar proves de casos de corrupció contra líders de l’independentisme per minar-ne la confiança entre la ciutadania.
Una història ben galdosa de lladres i policies -amb la particularitat de que, en aquest cas, tots tenien placa, pistola i galons-. De fet, a Espanya, això ve de prou lluny i hi ha qui diria que “de tota la vida”, fins i tot més enllà dels GAL -sense anar més lluny, Villarejo, és un senyor que ha treballat sota el mandat de tots els ministres de l’interior de l’etapa democràtica-.
Desenes d’hores de gravacions filtrades acreditant la magnitud de la tragèdia, testimonis de policies afirmant haver pagat en mà milers d’euros a espies o comprat armes per robar, entrant en domicilis de manera il·legal fer seguiments i punxar telèfons sense autorització judicial i tot, presumptament, reportant -i/o per ordre de- al Ministre i a la secretària general del partit del Govern.
És important, però, apuntar que el jutge ha decidit encapsular la causa i limitar-ne les responsabilitats als gestors del Ministeri de l’Interior contravenint la versió de la fiscalia i sorprenent a les defenses dels que encara han quedat imputats -essent-ne el màxim representant polític l’exministre Fernández Díaz-.
Gabriel Rufián li va recordar a l’expresident les tres sentències judicials que acrediten l’existència de la “caixa b” del PP per posar de relleu les seves mentides en negar que s’hagués demostrat mai que hi havia una comptabilitat irregular. A més, el republicà va llegir-li a Rajoy la tirallonga de més de 70 casos de corrupció del PP -la majoria d’ells en època en la que era president de la formació- mentre el registrador de Santa Pola se’l mirava amb una mena de mig somriure sorneguer i fent com si tot plegat no anés amb Ell. Per si fos poc encara va permetre’s el luxe d’assenyalar al diputat tot acusant-lo de ser botxí del garrot vil. Res d’estranyar sabent que és el mateix que va enviar a 6000 policies a pegar votants l’1 d’octubre del 2017 o va aplicar l’article 155 i sense despentinar-se. Val la pena recordar perles d’en Mariano fent-se el gallec, concretament allò del “todo es falso salvo alguna cosa” en relació a la Gürtel i els anomenats papers de Bárcenas.
Davant de totes les proves, els testimonis, la documentació, el pagament “en espècie”, les medalles pensionades, les gravacions, les mitges veritats, les notes d’uns i d’altres és bastant evident que no hi ha un pam de net. Les batalles intestines en el sí d’un partit tan important com el PP així com dins del Ministeri i l’estament policial afloren en forma d’acusacions creuades i proves davant de notari. La corrupció, al cap i a la fi, és inherent al sentiment d’impunitat però, com diu aquell: quan baixa la marea es veu qui no porta el banyador. Malgrat tot, el sistema és tossut i l’status quo pesa moltíssim. Per alguns, però, poc importa que, al cap i a la fi, tot sigui cert llevat d’alguna cosa.
