Ja fa temps que l’escola deixà d’influir les formes i les maneres de la societat. Ja fa temps que són aquestes formes i aquestes maneres, models falsos, defectuosos i equivocats, allò que influeix i interfereix en general el funcionament de l’escola. Recerca de l’aprovat com sigui i no pas recerca del saber, que ha deixat d’interessar. Sí, crisi de valors. S’han perdut els valors, diem. No hi ha exemples públics per part de qui més n’hauria d’oferir. No és pas que no hi siguin, però, aquests valors, ni que no els tinguem fins i tot per escrit. Un dia s’imposà el relativisme i l’afany de posseir tan sols per posseir, i d’amassar i acumular diners i tot de coses i cosotes que de cap manera no ens feien ni ens fan cap falta. Tot ho tenim per escrit, deia, i ja ni ho ensenyem ni obliguem a aprendre-ho. Tenim els reversos i els antídots de totes les faltes capitals. La temprança, la generositat, la diligència, la paciència, la caritat, la humilitat. I tenim els manaments, gairebé codi civil, d’honorar pare i mare, de no dir falsos testimonis ni mentir, de no desitjar els béns del proïsme, de no matar ni robar. Ara ens trobem que el que mana és la superficialitat, la immediatesa, la cultura d’aparador i de les aparences, el confondre solidaritat -de la qual tant ens omplim la boca- i caritat -amor i beneficiència envers els pobres i malaurats. Tot això. Ho hem tingut, tot això, i hi hagué un temps que l’escola ho ensenyava i t’ho feia aprendre fins que també arribaves a saber del cert que els drets no es tenen ni són innats sinó que es conquereixen de l’única manera que es poden conquerir. Complint els deures, les obligacions.
