Aquesta setmana s’omplia més que mai de contingut el “sit and talk” que portà a Esquerra a guanyar les eleccions a finals del 2019. Durant la campanya electoral ja es deia allò de que s’apostava per retornar a la política un conflicte que és eminentment polític. Malgrat la contumaç insistència d’alguns en donar a entendre que tot plegat era “a canvi de res” mentre regalaven -o no- la presidència de la Diputació a la imputada Núria Marín.
El diàleg i la negociació són vasos comunicants amb l’anomenada desjudicialització. I, com sempre ha dit Rufián, és important “netejar el tauler” de repressió per fer fructificar aquest diàleg. Negociar amb l’amenaça de la violència damunt la taula i amb una part segrestada és la manera més eficient perquè fracassi la via de l’entesa. D’aquí que la proposta d’Esquerra sempre hagi estat i sigui l’amnistia.
Obrir les portades dels rotatius amb seu a Madrid aquests dies hauria de fer esparverar qualsevol demòcrata amb un mínim de pesquis. Fins i tot el més radical, amb l’orgull patri ferit pels “sediciosos”, sap que la manera de sortir-se’n de l’atzucac no és a cop de pal, encara que no ho reconegui en públic. A la vegada tothom sap que Sánchez no és valent perquè s’ho cregui sinó perquè és un pragmàtic de primera.
Els indults no són la solució i sí són una victòria, una victòria que no fa menys combatius als companys presos sinó que, simplement, els fa més lliures. Així mateix, algú creu que amb Casado a la Moncloa hagués estat possible? No, ningú. Potser és que a segons qui ja li aniria bé, qui sap. Els capitans del “quan pitjor, millor” no recorden la història que demostra que, a Catalunya -i a tot arreu-, sempre acaba essent un “quan pitjor, pitjor”.
No obstant, això és un principi, i uns i d’altres en paguen un preu polític. Aquí i allà les estridències i les acusacions d’alta traïció barrejades amb un desconcertant relat per atribuir-se mèrits enmig de la cridòria dels mateixos. Aquests dies som testimonis de l’incòmode i galdós paperot del PP a Colón i el d’alguns molt “indepes”, intentant acontentar la parròquia de la hiperventilació mútua mentre busquen no desmarcar-se del tot de la mesura per veure si se la poden atribuir. Saben que la gesticulació és una farsa i que queda molt lleig quan es descobreix el cartró pedra.
Cal seguir fent feina tot i el soroll, i gairebé sempre amb tot en contra. Queda molt, moltíssim. Pràcticament tot per fer. Sense anar més lluny, aquest mateix dilluns l’exalcalde d’Alcarràs, en Miquel Serra, va haver d’anar a declarar davant dels jutjats pel referèndum de l’1 d’octubre. Ni els 3000 valents perseguits han deixat d’estar-ho, ni el Tribunal de Cuentas ha plegat veles i ves a saber què ens depara el futur immediat.
L’aparell repressiu també va fent feina, la bèstia és ferotge, està emprenyada i no perdona. La nostra millor arma és la resiliència i la persistència. No obstant això, que ningú ens prengui l’esperança, ni els mèrits. Tothom qui ho vol saber, sap qui és qui i quin paper ocupa a l’auca. Gràcies als que ho fan possible cada dia.
