No seria objectiu negar que en els darrers anys una gran part del país ha començat a seguir mentalment un camí diferent al de l’Estat espanyol. La il·lusió del sobiranisme va arribar a estar per sobre del 50% de la població catalana però, a l’hora de la veritat, en les societats del primer món, la por de perdre la seguretat i el benestar frena l’impuls de la raó i del cor. Aquesta va ser una de les lliçons que vàrem aprendre del referèndum d’Escòcia. Si a aquest fet sociològic s’hi afegeix la perplexitat i el desànim que genera l’espectacle de retrets i desconfiança entre els partits independentistes des del 9-N, podríem explicar el desfonament del procés.
Fins fa ben poc, el projecte unionista era invisible per manca de raons, fora de la negació i la por. No és que ara hagi bastit un projecte, però els nous partits alternatius d’esquerres i de dretes, tots ells unionistes, han irromput en l’escenari polític. A més, a la utilització de tots el mitjans legals i il·legals contra el procés per part de l’Estat, s’hi afegeix la unitat sense fissures dels grans partits espanyols i de la majoria d’interessos mediàtics, econòmics, polítics i, fins i tot, intel·lectuals de Madrid i tot Espanya en front del sobiranisme català.
El resultat de tot plegat és que ara sembla que l’unionisme porta la iniciativa de la partida. I no hauríem de perdre de vista que a Espanya entenen aquesta partida en termes bèl·lics, és a dir, només contemplen la rendició, la derrota. Fins ara no hi ha hagut diàleg i no ens enganyéssim, com deia Suso del Toro aquesta setmana, no hi haurà pietat després, no hi haurà dignitat per al vençut.
Fa pocs dies, al Palau, la Joan Baez ens cantava “Heu d’anar més lluny”. Fa quaranta anys el gran Xesco Boix va adaptar una cançó espiritual negra que la Joan havia popularitzat: no serem moguts. Els darrers anys estàvem intentant construir un futur col·lectiu, un estat, però a hores d’ara és dubtós que tinguem la força moral i política per fer-ho, i ni tan sols per a negociar una rendició digna en cas de perdre el pols amb Espanya. El moviment independentista, que semblava imparable, potser estava preparat per a una cursa de llarga durada, però no per a una frustració d’aquesta mena: les disputes amb interessos partidistes i mesquins entre els que havien de ser els seus executors polítics.
Hem arribat a una cruïlla on ens juguem la supervivència. Fins ara la mobilització ciutadana ha mogut i fet visible el procés, i no pot afluixar, però necessita creure en el projecte i en uns líders, i això passa per recompondre la unitat d’acció. Només així tindrem una oportunitat. Una unitat que passa per un full de ruta clar i contundent. Si després de les eleccions municipals no hi ha moviments en aquest sentit la desfeta final pot tenir conseqüències greus des de punt de vista del benestar i de la preservació de la cultura, la llengua i de la migrada sobirania de la que disposàvem des del 1980.
