La recent sentència del Tribunal Constitucional que anul·la parcialment la declaració de sobirania aprovada pel Parlament català, analitzada des de la honestedat intel·lectual i el rigor jurídic que tant sovint trobem a faltar en tertulians i opinadors de totes les tendències deixa clares dues coses. Primera, que la sobirania resideix en el conjunt de ciutadans de l’Estat espanyol. Segona, que res impedeix que els ciutadans d’una part d’aquest estat, mitjançant les institucions que els són pròpies, puguin impulsar, seguint els mecanismes que la Constitució preveu, la seva reforma, de tal forma que se’ls atorgui caràcter sobirà i amb dret a separar-se d’Espanya. Pel Tribunal Constitucional, que fa una anàlisi aparentment en termes exclusivament jurídics i entenent la Constitució com a única font originaria de les institucions catalanes, Catalunya no és una nació però ho podria esdevenir si el conjunt d’espanyols així ho decideixen. Gran consol.
Discutir amb un Tribunal que té en el seu ADN orgànic la Constitució i en l’ADN funcional de la majoria dels seus membres Espanya com a referent, és una tasca abocada sempre al fracàs perquè rere les raons jurídiques, hi ha les posicions polítiques que inspiren les seves interpretacions constitucionals, que són les úniques que tenen efectes pràctics.
La declaració impugnada, en el seu preàmbul, deixa molt clares les evidents i inqüestionables raons objectives i subjectives, que són les autènticament constitutives de la naturalesa de nació de Catalunya, però la nostra realitat política com a nació no té cobertura jurídica-constitucional i qui defensi el contrari s’enganya a si mateix i enganya a la resta de catalans. No la té ni l’ha tingut mai, com deixa clar la suma d’adjectius i substantius que l’article 2 de la Constitució es va ocupar d’expressar: indisoluble, unitat, nació espanyola, pàtria comú, indivisible, de tots els espanyols. O l’article 1 quan diu que la sobirania de la nació resideix en el poble espanyol. No podiem ni podem esperar per tant un pronunciament diferent del que es va donar amb l’Estatut de 2006 o el que s’ha donat ara. El contrari no passa de lloables exercicis teòrico-doctrinals destinats a omplir les nostres biblioteques. I el mateix podriem haver dit del difunt pacte fiscal català. Quan s’ajunten la bona fe d’uns amb les ganes de marejar la perdiu d’altres perdem un temps que pot ser preciós.
És més que discutible l’admissió del recurs d’inconstitucionalitat contra una declaració política. El Tribunal ha hagut de fer una interpretació molt forçada i justificar el canvi de criteri en relació a anteriors pronunciaments, atribuint uns efectes jurídics a la resolució del Parlament que tant de bo tingués en realitat. Però les presions per provocar la inconstitucionalitat de la declaració deuen haver estat tant grans que el Tribunal, incapaç d’evitar-les, ha respost amb un cert efecte boomerang perquè, certament aquesta sentència, com hem dit abans, reconeix que tot és possible, en una reforma constitucional, si així ho volen políticament els espanyols. I que òbviament és perfectament legítim defensar, mitjançant qualsevol associació política o d’altra mena, per mitjans democràtics, la independència de Catalunya. I això val també per l’ANC.
Aquesta setmana es debatrà a Madrid el traspàs de la competència per convocar referèndums. D’acord amb la sentència del Tribunal Constitucional, no hi hauria d’haver obstacles jurídics per aquesta transferència perquè el poble de Catalunya (la comunitat autònoma per ells) té potestat per impulsar una reforma constitucional i per tant sembla lògic que pugui ser consultat sobre aquesta teòrica iniciativa. Per tant la negativa no respondrà, malgrat es digui el contrari, a raons jurídico-constitucionals sinó polítiques. Ens negaran el dret a preguntar perquè temen la resposta. I perquè saben que no es sostè privar de la llibertat a un poble en contra de la seva majoritària voluntat.
La doble pregunta pactada per les forces polítiques favorables al procés només s’ajustaria a la legalitat constitucional en la mesura que s’interpretés com un primer pas per impulsar una reforma constitucional que hagin de decidir tots els espanyols. En aquest sentit serviria per conèixer la voluntat dels catalans però no seria suficient per decidir el seu destí, lligat constitucionalment a la voluntat del conjunt de l’estat.
La conseqüència pràctica de tot plegat és que la independència de Catalunya passa, o bé per la impensable reforma constitucional que ho faci jurídicament possible, o bé per una pacífica ruptura política i jurídica, legitimada, més enllà de la Constitució, a partir de la voluntat democràtica dels catalans, amb una declaració unilateral d’independència.
En definitiva, complimentem solemnement el tràmit d’aquesta setmana, de resultat conegut i afanyem-nos a aprovar la llei de consultes que hauria de permetre conèixer la voluntat dels catalans. No ens l’haurien d’impedir, d’acord a la recent sentència, si s’interpreta com l’inici d’una proposta de reforma constitucional, autèntica trampa a la que ens convida ja el PSC-PSOE, s’hi apuntarà aviat, com no pot ser d’altra manera, el senyor Duran i finalment s’hi veurà arrossegat, més tard, a les properes eleccions de l’estat, el mateix PP. Canviar perquè tot segueixi igual. Ja ens ho coneixem.
Tinguem-ho clar, sigui amb una consulta o amb unes eleccions plebiscitàries, res ens estalviarà, tard o d’hora, una declaració unilateral d’independència. Mentre avancem, i com més de pressa millor, no ens fem trampes al solitari.
