La consulta celebrada aquest passat diumenge 10 d’abril suposarà un abans i després en la història del nostre país. Ho marcarà perquè per primera vegada el poble de Catalunya ha pogut manifestar que pensa sobre un tema com la independència del nostre poble i en aquest pas, posa a tothom, ciutadans i llurs representants, en la cruïlla de decidir que fer, si menar aquest vaixell a port o deixar-lo navegar sense rumb, exposat als elements.
La societat civil, aquella criatura mítica que semblava engolida per la història, ha sabut organitzar arreu de Catalunya una consulta on ha participat qui ha volgut, sense més ajut que alguns locals cedits, i armats només amb el convenciment de que consultar al poble i donar-li el dret a decidir no és sinó un exercici de pura democràcia. La consulta de Barcelona, que va tancar el procés obert a Arenys de Munt, és un patrimoni que el poble de Catalunya posa en mans dels seus representats per liderar el futur del nostre poble, és, per sobre de tot, la certificació del fracàs de més de 150 anys de pedagogia catalana a Espanya.
Per que això ha estat majoritàriament el catalanisme fins al dia d’avui: un esforç, tan intens com estèril, de construir una Espanya veritablement plural, la lluita per tornar a les Espanyes de la Casa d’Habsburg, que acollien dos països sota una corona.
El record d’aquell passat perdut ens ha animat durant anys i anys, avançant en un possibilisme que ens ha donat victòries tàctiques i fracassos estratègics. Potser hem pecat d’orgull creient que podíem explicar a un país com Espanya com havien de ser; qui som nosaltres per intentar imposar a un país veí la nostra visió de com han de ser?
Aquesta sensació de fracàs, de relació mai corresposta, és la que ha portat a homes com el president Pujol al convenciment de que Catalunya, si més no la Catalunya que encara hem conegut, s’enfronta a la seva disjuntiva final: assimilació o independència.
Crec que bona part de Catalunya comparteix a dia d’avui aquest diagnòstic, el problema és que no s’albira una solució real en l’horitzó. Les consultes, com la manifestació del 10 J a Barcelona, són magnífics exercicis d’afirmació nacional, cops de puny a la taula fruits de la ràbia, però encara ens debatem entre el vell que no acaba de morir i el nou que encara no ha nascut.
Diuen els crítics a les consultes que són un exercici sense cap valor legal. I tenen raó, és el mateix que l’estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i ratificat pel poble català: cap valor legal fins que la metròpoli no es pronunciï. El marc legal és el marc legal, i no podem esperar que Espanya actuï contra els seus interessos i contra la seva legalitat.
Superar aquest marc legal serà possible si el poble ho vol i els nostres dirigents assumeixen com a propi l’objectiu estratègic aquesta voluntat. I això no és dividir, és agrupar al voltant d’un projecte de futur la nostra nació, no es enfrontar, és cooperar tots units en construir el país de demà.
Quan vaig votar no ho vaig fer tant pensant en el fet concret del resultat, esplèndid d’altra banda, sinó pensant que era un pas més en un camí llarg i costerut que ens portarà a un demà de llibertat. S’han acabat els temps de la pedagogia i la tàctica de la “transformació des de dintre”: transformar des de dintre només pot portar a la victòria o, si aquesta no és produeix, a una col·laboració de luxe que legitima a aquells que volíem transformar.
