Érem a casa d’un amic. Jo només prenia notes per a aquest article. Hi havia tres tertulians amb ganes de debatre sobre el moment polític del país que, com tothom sap, és complicat, incert, anguniós, però també gloriós i estimulant.
El primer tertulià era un senyor acabat de jubilar, pessimista, rebentaire de reunions, i malgrat tot tan independentista que va prometre als presents que ho seria fins a l’últim dia de la seva vida. L’home només feia que abocar arguments en virtut dels quals Catalunya no podria ser independent en la circumstància de present. No deia, però, allò de “ni ara ni mai”. Només deia: ara no ho serà. Ponderava el poder dels tancs mediàtics de l’Estat espanyol i no estava segur de les conviccions sobiranistes d’una porció significativa del milió i mig de catalans que han estat disposats a conquerir els carrers de Barcelona i les carreteres de Catalunya.
El segon tertulià era un jove de trenta i tants anys, pletòric d’energia, que mostrava una confiança imbatible en l’estol de polítics que han assumit la tasca de transformar somnis i projectes en rutilants realitats. Parlava amb veu segura i sonora, i no tenia cap dubte en afirmar que el procés engegat saltaria per damunt de totes les barreres –les posades des de fora i les col·locades des de dintre- i arribaria triomfant al port d’Ítaca. No concebia que una nació com la catalana, plena de persones de grandíssim nivell en gairebé totes les facetes de la vida, no pogués ser capaç de coronar la seva trajectòria secular amb la consecució d’un Estat propi.
El tercer tertulià era una senyora de mitja edat, professora d’Institut, que havia acaronat en els últims anys esperances d’independència, després de passar per la llarga i voluntariosa etapa de la construcció de ponts de diàleg entre Catalunya i Espanya. La seva benintencionada intuïció l’arrossegava a un idíl·lic paisatge, on se situaven uns personatges polítics espanyols que, enmig del procés i en un atac fulgurant de realisme, oferien a Catalunya una entesa consistent a signar un pacte fiscal raonable, acompanyat de llibertat total en assumptes de llengua, educació i cultura. De tota manera, ella mateixa afegí que es tractava d’una formulació imaginativa gairebé impossible que, si de cas, caldria sotmetre a votació dels catalans.
Penso que són tres tipologies polítiques que es donen en molts ciutadans d’aquest país. S’ha de dir que aquests tres tertulians coincidien en una cosa: que es negaven a consentir que la seva nació fos destruïda, o pels adversaris de fora o pels insensibles de dintre. Creien també que si la nació queia derrotada, Catalunya no seria ni tan sols el que és ara, un poble subaltern. Seria un poble fracassat. No podria donar la culpa a ningú. Només a si mateix: a la seva incúria, a la seva infidelitat, a la seva inconsistència col·lectiva.
