El govern del PP balear ja li ha cantat les absoltes al català de les Illes. Malgrat la protesta massiva de docents i el minso suport al carrer de les seves propostes, la formació de Bauzá sembla decidida, en nom d’un suposat trilingüisme, a acabar amb la immersió lingüística en català a l’educació. En solitari, però amb la força que li atorga el corró de la majoria absoluta.
El camí estava ben traçat pels seus homòlegs del País Valencià. Allà, com és sabut, es pot triar que l’escolarització sigui en català o en castellà. Un model força més inoperant que la immersió a l’hora de fer créixer la llengua, com s’ha demostrat també al País Basc. Però la cosa empitjora si, tal i com denuncia any sí i any també Escola Valenciana, desenes de milers de xiquets es queden sense ser escolaritzats en valencià. Cosa que no es considera una gran desgràcia: com que en castellà ja ens entenem tots…
A vegades em trobo amb pares benintencionats que m’expliquen les excel·lències del trilingüisme. El solen elogiar amb un argument sòlid: no volen que la canalla pateixi amb l’anglès com ells hi van haver de patir. I és cert que la de l’etern aprenent és una figura tragicòmica que sovinteja a les acadèmies d’idiomes. Algú que mai no acaba de saber anglès, per bé que fa dècades que l’estudia del dret i del revés.
Però el que la lloança del trilingüisme sol amagar, com segur que el lector perspicaç ja ha intuït, és un cert menysteniment del català. La llengua important és el castellà. L’anglès, la internacional. I el català? Doncs no se sap ben bé on col·locar-la. “Abans la parlava tothom, i ara no et dic que no es parli en alguns pobles, però ha perdut força i què hi farem. No es pot imposar el català. Les llengües pròpies de Catalunya són dues: el castellà i el català”. El reguitzell habitual de tòpics.
Algun tuit afortunat ha sintetitzat aquest pensament amb gran encert. La trampa del trilingüisme l’han parat els monolingües als que ja som bilingües per tal de no perdre la seva posició de privilegi. Una posició que recolza sobre dues bases: a) la força d’erosió que té la ignorància; b) la confiança que els catalans seguiran fidels a la submissió lingüística, estesa gràcies al coneixement forçós del castellà. Per reforçar el monolingüísme cal, en primer lloc, garantir l’aprenentatge universal del castellà i que no tothom sigui competent en català. Cal blindar el dret a la ignorància. En segon lloc, cal saber que no gaire gent és capaç de sentir-se còmoda amb el bilingüisme passiu, malgrat que la intercomprensibilitat entre llengües romàniques és altíssima.
Els portabanderes de les polítiques trilingües són els sospitosos habituals. Si mirem les dades del darrer sondeig de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, resulta que els votants de C’s i els del PP –exacte, els cosmopolites, els que et titllen dia si i dia també ‘d’aldeano’– són els que tenen pitjors competències en diversos aspectes del català: per exemple, un 8,3% dels votants del PP manifesta que no entén la llengua de Carles Puyol. En altres paraules: els que volen que l’anglès avanci a costa del català són els que tenen més dificultats o prejudicis amb la llengua pròpia del Principat, les Illes i part del País Valencià. Curiosament, els partits que es perceben com a més de dretes (C’s és percebut com a més de dretes que CiU). També curiosament, partits unionistes, és a dir, els que atreuen votants amb menys estudis.
En resum: el trilingüisme és una proposta dels partits que vota la gent amb menys coneixements de català i amb un nivell d’estudis inferior. I ja som al cap del carrer. O perquè tots m’entenguin: ‘acabáramos and that’s all folks’.
