Una altra cosa no, però pesats en són un bon tros, els de Ciudadanos. Cada vegada que, qui sigui que decideix les consignes allà dins té una nova epifania, tota la colla s’afanya a repetir-la amb aquella alegria que els caracteritza per tele, premsa i ràdio, fent servir sense manies els mateixos mitjans que acusen de no convidar-los mai per escampar la consigna de torn, vingui o no a tomb.
Si, a més a més, cal tapar com sigui el fracàs esplendorós de l’última idea del professor Bacterio del grup de convocar una celebració alternativa de la Diada a la plaça del Rei on no han acudit ni els proveïdors que et busquen per cobrar, el metrallament del personal a còpia de repetir a totes hores la mateixa consigna per cobrir la retirada està assegurat. Tant se val que la cançoneta que repeteixen com a lloros ensinistrats els deixi encara més en evidència, ningú ha dit que l’estratègia sigui intel·ligent.
L’onze de setembre és la festa nacional de Catalunya, així que si Carrizosa, Cañas i companyia no creuen que Catalunya sigui una nació, és ben normal que no s’hi sentin representats. No passa res, poden estar tranquils. El dotze d’octubre jo només celebro el sant de ma mare i no em passo el dia queixant-me que l’Estat espanyol es gasti una part dels meus impostos en muntar una festa que no em representa; ni tampoc demano que corri amb les despeses del dinar familiar que organitzem, tot i que algun any hem sigut més gent a taula que la que es va aplegar dimarts a la plaça del Rei.
I no em passa només aquest dia, n’hi ha molts d’altres. El 28 de juny, per exemple, tampoc em sento especialment representat pel Dia de l’Orgull LGTBI. No pertanyo a cap dels col·lectius que s’enorgulleixen de la seva condició sexual (tot i que si continuen afegint-hi inicials, aviat em costarà estar-ne segur), però em sembla la mar de bé que ho celebrin i encara més que reclamin els seus drets. Sobretot mentre les desfilades que organitzin siguin festives, sense soldats armats marcant el pas ni avions militars amb un potencial destructiu que faria trempar Espartero. Per què m’haurien d’indignar les celebracions i reivindicacions dels LGTBI fins a l’extrem de voler impedir-les? Se m’acuden dues respostes: una, perquè els odiï, i dues, perquè els envegi.
No crec pas que Cañas ni Carrizosa, amb aquella bonhomia que desprenen, odiïn els independentistes, així que potser tot aquest malestar que els provoca la celebració festiva i massiva de la Diada els passaria si sortissin de l’armari i es pengessin una estelada. O la bandera de l’arc de Sant Martí, tant se val, també seran benvinguts.
