Vaig quedar-me enganxat al programa d’El convidat, en el que Albert Om entrevistava la monja Teresa Forcades. De fet, el programa volia retratar la vida en un monestir dels nostres temps, i el que va quedar retratat són els nostres temps, vistos des d’un monestir.
Vivim tan aclaparats per la ximpleria i el xarlatanisme, que recloure’s una estona en el silenci i la senzillesa, en el més simple del sentit comú, fa que se’ns encenguin totes les alarmes. Avui, tothom és capaç de parlar de tot, de criticar-ho tot, d’escriure sobre tot. Ni en el Renaixement no haguéssim trobat tants éssers excepcionals. El fenomen dels “famosos” s’està veient superant per l’encara més extraordinari món dels “tertulians”, éssers ingràvids i volàtils, que papallonegen entre el nèctar dels micròfons. Naturalment, m’estic referint a una categoria tipus, siguin salvades les excepcions que calgui salvar. Però el soroll i el xivarri, el desconeixement i la barra, ha arribat a un punt tal d’insuportabilitat que, uns quants, acabarem corrent el perill de fer-nos monges.
Havia tingut la sort de conèixer Teresa Forcades en una conferència i un dinar. Una dona professionalment brillant, d’una capacitat de treball fabulosa, que s’expressa amb vehemència oral i en un exquisit joc de comunicació no verbal. Forcades, d’un catalanisme granític, és una esperança pel país, si realment ens creiem que això del “talent” és alguna cosa més que una fórmula setinada cuinada als fogons d’Esade i reciclada en el món polític d’avui. Cal confiar, doncs, que la senyora Forcades ens ajudi a ser una mica millors. Després de conèixer-la, n’estic convençut.
Doncs bé, el programa anava avançant, i ho feia entrevistant també la resta de monges del convent. A una imatge impagable d’una vella monja que s’arrossegava pel passadís del claustre amb caminador, en seguia una altra d’alguna resant o escrivint a internet. Els seus comentaris, d’una senzillesa esborronadora, sense un bri del cinisme que tots masteguem, anaven percutint el meu timpà com una tuneladora. “les televisions parlen tot el dia de coses sense contingut”, “la vida de fora m’atabala”, “tot són opcions”, fins arribar al “tu, a què dediques la vida?” i aquella sensació que una sola de les frases d’aquelles dones havia valgut per endur-se per endavant tanta tonteria que aguantem.
Observi’s que la monja -en aquest cas, la Mare Abadessa- va fer-se la pregunta de “a què dediques la vida”, i no pas de “a qui dediques la vida”, subtil diferència que ho canvia tot i que obre un abisme en la consciència de cadascú per contestar-la, sincerament. Envoltats de de tot el que vivim diàriament, els polítics i els indignats, els progressistes i els ciudadanos, les tertúlies i els fòrums d’internet, aquest còctel amarg de discussions estèrils i estupideses mastodòntiques, vet aquí que una Mare Abadessa deixava caure, com qui no vol la cosa, pur àcid sulfúric.
No demano pas que ens apuntem demà a cap exercici espiritual de Sant Ignasi -cosa que, d’altra banda, els recomano-, però si que recuperem un cert sentit comú i que qui hagi de parlar que parli i qui hagi de callar que calli. A Catalunya hi ha un excés de decibels. Ens convindria que tots aquests xarlatans comencessin la jornada resant els Laudes a dos quarts de set del matí. I sinó, sempre ens queda apel.lar a Chesterton:“el silenci és la rèplica més aguda”.
(Publicat a www.catalunyaoberta.cat, dijous 29 de setembre)
