Un vell acudit dolent diu que va un senyor pel carrer i en troba un altre amb el rostre compungit. Diu: “Què et passa, que fas aquesta cara?”. Respon el segon: “És que s’ha mort mon pare”. Llavors el primer sospira i remata: “Quin dia, avui! A tu se’t mor el pare, jo perdo un bolígraf…”.
Em ve al cap tothora aquest acudit per contextualitzar l’estafa fiscal i moral dels Pujol durant dècades. Perquè la mida sí que importa. Mantenir a Andorra una herència de quatre milions d’euros procedents d’una herència no és el mateix que això més tot el reguitzell d’altres irregularitats que s’atribueixen a la família. Irregularitats fins fa poc indemostrables però destapades gràcies al que Salvador Cot ha anomenat periodisme de bústia en un inspirat editorial. Periodisme de filtració i de joc brut de l’Estat, vaja.
Així que caldrà saber exactament quina és la magnitud de la tragèdia abans d’esquinçar-se les vestidures. Perquè si fem una barrija-barreja i tant és que a tu se’t mori el pare com que jo perdi un bolígraf, i qui defrauda un euro és igual que qui en defrauda milions(al capdavall, els dos fets són igualment fraudulents, oi?) aleshores ben poca gent està en situació de criticar res. Aquest estiu he parlat amb persones als antípodes ideològics de Jordi Pujol, quan no antipujolistes inveterats, que n’han malparlat i hi estaven molt enfadats. Un és un jubilat que va tenir un negoci i va evitar pagar l’IVA i l’IRPF tants anys com va poder. Em va lloar Franco perquè amb ell havia pagat 1.200 PTA d’impostos i, amb la democràcia, en va passar a pagar 65.000. Encara avui dia té un pis llogat que no declara. Un altre és un guàrdia civil que té un petit negoci (res, peccata minuta) sense estar donat d’alta d’IAE ni emetre factures. Un altre és aquell que posa un imant al comptador de l’aigua per aturar-lo i que també lloga (sense declarar-ho, of course) un pis en una localitat estiuenca. Tots estan indignats amb Jordi Pujol, perquè és un estafador. I tenen una part de raó, per allò que el sistema de recaptació d’impostos estén una xarxa més apta per pescar el peix petit que no pas els Carulla de torn o les gran empreses que operen als paradisos fiscals. Però no tota la raó, perquè la petita picaresca dic jo que també és frau. Allò de la palla i la biga.
Però també podríem comparar els Pujol amb altres grans defraudadors. (Per cert, dit entre parèntesis: algú s’ha adonat amb quina celeritat els mitjans els han començat a dir clan? El DIEC no recull el matís pejoratiu del mot, però el DRAE, sí: “con tendencia exclusivista”. “Clan Pujol” dóna més de 130.000 resultats al Google. En canvi, “clan Botín” no arriba als 1.000. I això que Emilio Botín té sis fills, no gaires menys que Jordi Pujol i Soley.) Perquè les notícies han d’obeir a alguna jerarquia. Seguir una prelació. I ja que no és igual estafar IVA, IRPF i tota la pesca, també és injust equiparar el que hagin pogut fer Pujol i família amb el que també de forma més o menys demostrada o sospitada han fet el clan Juan Carlos o el clan Botín.
En el cas del clan Juan Carlos estem parlant sobretot de les presumptes estafes del monarca i del seu gendre Urdangarín. Resumint molt, la fortuna personal del rei, que el situa fora de la llista Forbes perquè no s’ha pogut calcular amb exactitud, malgrat les normatives de transparència, podria ascendir a prop de 1.600 MEUR. Malgrat els desmentits de diaris com El Mundo en data tan reculada com 2002, sembla que una part d’aquesta xifra enorme podria provenir de comissions d’aquells que el diari Público va titular amb mestria “los amigos del Golfo”. Pel que fa a Cristina de Borbó ja ens ha quedat prou clar que no sabia res de res del que feia el seu home. Quant a Urdangarín, les seves estafes podrien anar dels 240.000 a diversos milions d’euros.
Pel que fa al clan Botín, la família va pagar 200 milions d’euros en impostos endarrerits (res, una minúcia) per regularitzar diners a Suïssa. Al capdavall, qui no té al país alpí, pel que pugui passar, 1.000 MEUR o 2.000 MEUR o 6.000 MEUR–les xifres ballen, alegria!? El curiós del cas és que al germà, Jaime, la declaració de la renda li va sortir a cobrar després d’amollar la sanció. En general, l’entrada de Botín a la Viquipèdia és un cúmul d’irregularitats comptables. I si ens centrem en favors polítics, sembla que no va aixecar gaire escàndol que la vicepresidenta del govern espanyol, M. Teresa Fernández de la Vega, aturés les investigacions a Botín. Una mica, sí. Però poc. Tampoc no aixeca polseguera que el Santander compri el silenci del diari El País, el referent de l’esquerra socialdemòcrata. Quin és el càstig al banquer i al seu clan per totes aquestes irregularitats? La consideració de directiu espanyol més ben valorat (ell) i el nomenament de marquesa a Paloma O’Shea (que segur que tampoc no sabia res dels negocis fraudulents del seu marit).
En resum: que mentre algú s’enriqueixi al capdavant de l’Estat o del capitalisme del BOE (Telefónica, Santander, BBVA, Repsol, etc.) amb diners offshore, actuarà amb relativa impunitat i sense assetjament mediàtic. En canvi, amb els Pujol (“el clan Pujol”) ja tothom s’hi atreveix i aventura El Mundo que entraria al top ten de la llista Forbes. Però, és clar, només en el cas d’aquesta família el diari té en compte diners no declarats. A més, qui es vol entretenir amb la mort d’un pare (clan Juan Carlos, clan Botín) quan estàvem parlant del bolígraf dels Pujol?
