La setmana passada havia escrit un parell d’articles on expressava l’opinió que el procés no estava mort, que el que estava definitivament perdut era la connexió entre les aspiracions independentistes de la part majoritària del poble de Catalunya i els representants polítics que les havien de traduir en polítiques i canvis institucionals, i que el motiu d’aquesta desconnexió havien estat les polítiques partidistes amb què cada grup polític, i especialment els que pretenien representar l’electorat independentista, afrontaven el canvi de paradigma que representarà la proclamació de la independència.
Els partits actuals, que en general no passen de ser plataformes electorals de col·locació de personal polític sense altres capacitats demostrades que la fidelitat i el seguidisme dels líders de cada partit, fan moviments tàctics amb l’única visió de continuar existint i tenint èxit en el mercat polític una vegada s’hagi produït l’escissió o, encara pitjor, aquesta s’hagi mostrat com a definitivament inviable. I tot això tractant de mostrat una fidelitat als compromisos adoptats davant l’opinió pública. En conseqüència, els partits actuaven com el qui diu “blat” abans d’haver-lo collit i tenir-lo ben lligat.
I com que són partits amb una cultura democràtica prou escadussera, ho feien en forma de petites conspiracions de revolucionaris de cap de setmana i amb constants improvisacions, sense un compromís real amb l’objectiu de la massa social, en una partida de moviments estratègics de curta volada que és al que havien estat acostumats fins ara dins el règim espanyol.
És, de fet, el gran problema que han trobat els polítics espanyols per gestionar la qüestió a la que han de fer front, que segueixen creient que tots es limita a les lluites d’uns i altres per quedar bé davant les seves respectives parròquies, que si el senyor Mas fa fugides endavant per conservar el lloc com sigui ,etc., que és allò en què ells creuen que consisteix la política. Cap anàlisi sociològica, ni d’entorn, ni res que s’hi assembli. Els ciutadans no hi pinten mai res.
Però els ciutadans han mostrat una resistència superior a l’esperada: ni soufflé que es desinfla ni res que s’hi assembli. Tanmateix no cal ser un expert en psicologia social per saber que no hi ha res que desinfli tant com l’ajornament ad aeternum dels objectius que es pretenen assolir, com si en la pràctica fossin inassolibles. En general, la gent, si arriba a la conclusió que els seus objectius són inassolibles se’n desentenen i centren les seves perspectives en altres qüestions que veuen més possibles. Com per exemple, que Rita els pagui les hipoteques, etc.
És un mecanisme que ja ha estat molt estudiat, el del gossos de Pavlov , també anomenat indefensió apresa, i que als catalans ja fa segles que se’ns aplica. El perill que els espanyol no semblen entendre és el del nihilisme. Si no podem evitar que ens robin, que ens humiliïn i que ens marginin, aleshores tan li fot. Jo crec que no se n’adonin, el que passa és que es creuen capaços de controlar-ho igual com han acabat fent amb ETA. És el que sempre han estat perseguint, que el problema català s’acabi reduint a una nova ETA per tenir-lo controlat. Així, el que ara mateix és un problema polític, acabarà convertit en un simple problema d’ordre públic, que ells creuen saber com tenir controlat.
Afortunadament, semblen albirar-se canvis en el nostres panorama polític. En canvi, a Madrid, continua la festa. Show must go on.
