Tura. Una curiosa manifestació de daltonisme polític.
M’expliquen que amb motiu de la inauguració d’una nova urbanització al municipi de Mollet, la que en aquell moment era alcaldessa es va adreçar discretament a l’enginyer que havia dissenyat el mobiliari i altres elements d’urbanització existents, com ara tanques i faroles i li va dir: “com és que els has pintat de blau convergent?. El pobre tècnic, poc identificat i interessat en cap color polític, portat per la febre del disseny, havia optat per pintar alguns elements públics amb una tonalitat blava innovadora. L’endemà de la inauguració, l’alcaldessa va ordenar repintar aquell blau, suposadament convergent, d’un flamant vermell, que hem de suposar, deuria ser molt socialista.
Si visiteu l’ajuntament d’aquest mateix municipi, veureu que constitueix un autèntic búnquer. L’obsessió per la seguretat és tal, que sembla que visitis un edifici de la CiA.
Aquest és el personatge. Sectari i obsessiu. Amb un afany de protagonisme que avui només es veu frenat pel superior afany de poder. Sembla que Saura fa bona la seva anterior gestió al Departament d’Interior però hem de recordar que ja amb ella els mossos es queixaven, i molt. I van aparèixer informes fantasmagòrics. I els seus numerets visitant per sorpresa bordells de carretera, es quedaven en la foto i poca cosa més.
Ara al Departament de Justícia està més calladeta, segurament com a condició imposada pel seu President. I és que la justícia, amb les presons, i la seguretat no volen soroll. No se li coneix cap mèrit especial, ni cap gestió per destacar. El que va bé, en el seu més pur estil, és gràcies a ella, i el que no funciona, és culpa dels Jutjats i tribunals. I com que casi res va bé, per això no piula. I viu enrocada en el seu castell, emprenyada amb el món, perquè no és pas de tracte fàcil. És curiós però que el papanatisme periodístic, igual que amb Castells, li doni un crèdit especial.
Tornant a l’inici. Els extrems es toquen. Aquesta anècdota, explicada tal com me l’han fet saber, és una manifestació més del “la calle es mia” o del “qui paga mana”, oblidant que el pintat i repintat, d’una manera o altra, el paguem entre tots i que el carrer no és de ningú en particular.
Ha de ser realment dur viure i veure el món: persones, animals, vegetals, minerals i tot tipus d’andròmina, amb aquests ulls. Cruel i molt dolorós. Imagineu mirar el cel blau i pensar que tot el PP et cau a sobre i t’esclafa el cap, com temia Abraracúrcix. O passejar vora els arbres d’un frondós bosc, amb les fulles onejant al vent de la primavera, i pensar que tot un exercit d’Iniciativa cavalca cap a tu, al més pur estil quixotià. O caminar plàcidament per la platja al captard i veure en les onades que trenquen a la costa la fúria blava convergent que intenta mossegar-te els peus. I veure un maleït incendi d’estiu amb immenses flames vermelles devorant la natura, llançar-te als seus braços com faries amb el millor amant i despertar de cop del somni,…… amb pudor de pollastre mig rostit.
A l’exèrcit arresten les escombres. En aquest cas, valdria més que algú les pintés de vermell i se les emportés volant.
