Amsterdam. Agost de 2003
Va ser l’agost de 2003 al restaurant d’un hotel d’Amsterdam. Ara no recordo si la conversa va ser en anglès o en castellà, però el cas és que hi vaig coincidir esmorzant amb un ciutadà d’Israel que va aprofitar l’avinentesa per explicar-me la seva visió del conflicte araboisraelià. Sense venir gaire a tomb, a partir de preguntar-nos d’on érem. Ell es va aferrar a aquella pregunta de cortesia per clavar-me una explicació d’un quart d’hora fins que em va rescatar la meva parella. En aquells quinze minuts em va parlar d’aquell conflicte des de la perspectiva d’un israelià jueu.
De les seves paraules no en recordo gaire, tret d’un parell de detalls rellevants. El primer, el fet que s’esdevingués. És a dir, el fet que algú es prengués la molèstia de convèncer-me en període de vacances que el seu país tenia motius per portar a terme unes actuacions militars més que controvertides i internacionalment qüestionades. El segon record que en guardo és el seu esforç per remarcar que els palestins no els atacaven amb coets casolans inofensius, com més o menys tenia jo entès, sinó que els llançaven míssils i els atacaven amb morters que causaven ferits reals. (Segons la Viquipèdia, durant aquell 2003, almenys 123 míssils i 514 llançaments de granades o altres projectils van causar 44 ferits en el bàndol israelià. El balanç sagnant a final d’any, pel que fa als civils, va ser de 588 víctimes palestines i 185 d’israelianes.) En altres paraules: aquell home va aprofitar una trobada casual per mirar de guanyar una opinió favorable cap al seu país. En certa mesura, doncs, en va fer d’ambaixador informal.
El cas és que aquella música em va ressonar a les oïdes i el 2008, en un hotel de Mallorca, vaig optar per agafar un camí semblant i explicar-li a un belga el sentiment independentista català. Diria que només me’n vaig sortir a mitges, per les dificultats idiomàtiques i perquè el context polític del moment era ben diferent de l’actual. Però aquest 2018, també a Mallorca, el resultat ha estat força diferent: un suís francòfon i un alemany, en dir-los que era català, em van esmentar Puigdemont de forma instantània. Arran de piular aquesta experiència a Twitter, que deia que l’assumpte català ja no era un afer intern i que el president Puigdemont encara l’havia internacionalitzat més, em va sorprendre el devessall de reaccions. Així va ser com vaig descobrir que existeix un turista català que, en el temps de lleure, no renuncia a la internacionalització del conflicte. Es tracta d’un català més desacomplexat que anys enrere i que, en temps de vacances, fa ostentació de la seva nacionalitat, en comptes d’amagar-se’n; que constata que l’independentisme català és més conegut que abans, i que a vegades també comprova que la figura de Puigdemont ha traspassat les fronteres del país.
He seleccionat i agrupat algunes interaccions del meu tuit per construir un relat polièdric sobre aquests tres aspectes en temps recents: nacionalitat catalana, independentisme català i president Puigdemont.
¿Qué pone en tu DNI? Dels espanyols de Barcelona als catalans de Barcelona
Pel que fa a la manera d’identificar-se a l’estranger, força persones constaten que en diversos països hi ha una consciència creixent que espanyol no és per a tothom un hiperònim de català, que la primera paraula no inclou inequívocament la segona. Explica Quim Alvarado que fa tres anys, a Portugal, en mostrar incomoditat en veure que li deien espanyol, el seu interlocutor va rectificar automàticament: “Ah, català”.
Lourdes Parra Garcia fins i tot s’identifica com a catalana per escrit: «Quan vaig de congrés als EUA, a la meva xapa identificativa, sota el meu nom, hi posa país: Catalunya. Mai cap problema. Al contrari, els americans venen a dir-me com els agrada Barcelona o les ganes que tenen d’anar-hi. Em feliciten perquè parlo molt bé l’«espanyol».”
Un subterfugi cada cop menys necessari per ubicar geogràficament l’interlocutor és el que fa servir Ingrid Llop: “Dic que soc de Barcelona. I no molesto a ningú”. És una identificació que Iolanda Bofill afirma haver deixat enrere per la creixent internacionalització del cas català: “Jo és el primer any que m’he presentat com «país: Catalonia». Abans deia Barcelona per no dir Espanya. Aquest any ha donat lloc a preguntes i tothom en sabia alguna cosa… Hem explicat el conflicte, però internacionalitzat ho està.”
Pel que fa als documents, força catalans que abans no n’haguessin fet cabal ara mostren incomoditat a l’hora d’haver-se d’identificar com a espanyols. És el cas de Siscu Pahissa, que afirma que s’hi sent obligat. Més curiós és el cas d’en Sergi Pich, que mostra la foto d’un visat per entrar a Tailàndia on es pot llegir un “Catalan” a la casella de nacionalitat. És a dir, que el va fer servir sense problemes per creuar una frontera. Pel que fa a Agustí Cerdan, comenta que “[f]a anys que en els meus viatges internacionals, on has d’omplir papers per a visats i estades, hi poso país: Catalunya. No he tingut mai cap problema… i he rebut més d’un comentari “còmplice” de les autoritats frontereres.”
Aquestes complicitats, com no podria ser d’altra manera, van per barris. O, per ser més exactes, per països. Així ho explica Marcel Escarré: «A cada allotjament que arribem, al donar el DNI “ah, spagnols”… i quan nosaltres els responem “catalans”, el somriure està assegurat. Els francesos es mantenen al marge, però els holandesos i nòrdics pregunten i algunes vegades s’acomiaden amb un “visca la república”! Reconforta.»
I’m Catalan. Make no mistake
El grau de coneixement dels catalans i del conflicte polític que mantenen amb l’Estat han crescut en els darrers anys, segons moltes altres persones que van interactuar amb el tuit. També ho han fet les simpaties que desperta el moviment independentista.
Com explica Judith Ruiz, «Aquí a Almeria hi ha una bona colònia d’anglesos expatriats. Quan diem que som de Barcelona ens piquen l’ullet i diuen: “Ah, Catalans!”.» Miquel Villalba refereix un cas semblant esdevingut a les illes britàniques: “Ens va passar a Escòcia fa pocs dies. A la casa on ens allotjàvem vam dir que érem de Barcelona. “Ah, catalans”, respongueren”. Per la seva banda, Lourdes Balot relata el següent: “A nosaltres ens va passar l’estiu passat a Islàndia… En una botiga, quan vam dir que érem de Barcelona ens van contestar: ah, sou catalans i no espanyols! Efectivament!! Ens va alegrar!!”.
Quan el coneixement de les peculiaritats nacionals catalanes no és prou evident, a vegades és el turista qui pren la iniciativa de referir-s’hi. Com Xavier Carrasco: “A la Suïssa alemanya quedem a dos quarts de nou del matí amb un monitor per fer una activitat. Quan arribem ens diu, en anglès: “espanyols i puntuals, que estrany!”. Li hem explicat unes quantes coses i les ha entès perfectament.”
Algunes persones afirmen que la Llegenda Negra Espanyola és viva en el record d’alguns països i que per això el fet d’identificar-se com a català genera més simpaties que fer-ho com a espanyol. “Recordo una cerveseria a Brusel·les amb ninots de soldats espanyols del duc d’Alba penjats del sostre. No obliden les massacres tampoc”, explica Àngels Cordón. (La cerveseria es diu Le Roy d’Espagne. A dins del local, penjant del sostre hi ha dos ninots, el del comte d’Egmont i el del comte de Horn, executats pels espanyols a l’inici de la guerra d’independència dels Països Baixos, el 5 de juny de 1568. Goethe escriví una tragèdia sobre Egmont i Beethoven s’hi inspirà per compondre una obra homònima.)
Alguns altres informants reculen fins i tot una dècada per referir-se al moment en què en altres països s’ha pres consciència que no tots els catalans se senten còmodes quan els identifiquen com a espanyols. És el cas de Mònica Bosch: “Ui! ja fa temps que ho saben, l’estiu del 2007 vaig anar per Alemanya i, en una cerveseria, ens van preguntar d’on érem. “Barcelona”. El cambrer va dir: “Spain?”, abans de poder dir res del fons del bar un alemany enorme va cridar en anglès: “No, Catalonia! Catalonia is not Spain”.
Un fet curiós i significatiu és que un tuitaire que es va prendre la molèstia de dir-li a un taxista a Nova York que era català i no pas espanyol, va rebre la resposta que el dia abans una altra persona li havia explicat el mateix. Una reiteració que confirma aquest activisme continu que actua capil·larment. M. Carme Molist rebla el clau: “Anys enrere si deies Catalonia et miraven estranyats i hi havies d’afegir Barcelona. Ara tothom coneix Catalunya i el que hi està passant.”
En paral·lel, més persones es veuen amb cor de rectificar el seu interlocutor. Com la Nani Masriera, a qui van saludar amb un “Hola, amic espanyol” i va puntualitzar: “No, soc català”.
Aquestes atribucions de nacionalitat per aproximació fins i tot arriben a incloure els andorrans, segons explica Montse Badia. Amb un matís significatiu: “Ara, quan els andorrans diem que no som espanyols, viatjant pel món, ens diuen “ah, no!, és clar, sou catalans!”. I malgrat tot, continuem sent andorrans. Com abans. Com sempre. Però ara ens fa somriure.”
El primer d’octubre
El referèndum del primer d’octubre, que per a algunes persones significa una ruptura emocional, ha estat un catalitzador a l’hora d’internacionalitzar el conflicte entre Catalunya i Espanya. Això, si més no, és el que es desprèn de tot d’interaccions que reforcen aquesta idea.
Una seqüència temporal dels darrers lustres l’ofereix Ernest Sant en aquesta piulada: “Des del primer viatge fa prop de 35 anys, sempre deia “I am from Barcelona, Catalunya. We are a nation still in Spain, but we will be a new country in the future”. Fins al 92 coneixien sempre el Futbol Club Barcelona, a partir dels Jocs Olímpics també Barcelona i fa uns mesos també Catalunya”.
Manel Morata, per la seva banda, aporta sobre aquest afer la visió d’un resident a l’estranger i no pas la d’un passavolant: “Visc a Alemanya i ara quan dius que ets català entenen perfectament que no soc d’Espanya, que soc de Catalunya. I coneixen el que va pasar l’1-O.”
Carlos Frontera se suma a aquesta afirmació: “L’altre dia uns suïssos em van preguntar si érem d’Espanya. Els vaig contestar que érem de Catalunya, o sigui, que de fet estàvem intentant deixar de ser espanyols. Em va contestar que estaven ben al corrent de tot.”
Si bé podríem pensar que es tracta d’un fenomen merament europeu, Rosalia Barriach desmenteix aquest caràcter geogràfic més restringit. “A mi també m’ha passat amb moltes nacionalitats i fins i tot al Pakistan, Singapur, Malàisia… Abans Catalunya eren Barcelona i el Barça… Ara és el tema independència.”
Finalment, Josep M. Cortés Codina fins i tot explica que han canviat la manera en què s’adrecen a ell: “Avui en dia a l’Argentina em diuen “el catalán”. Fa 3 anys, impensable… era el gallego o el gaita!”.
De Messi a Puigdemont
Si els Jocs Olímpics van situar Barcelona al món, si el Barça i Gaudí són icones mundialment conegudes del país, sembla que l’exili del president Puigdemont també ha ajudat a internacionalitzar el repte territorial més important que té l’Estat.
Això, si més no, és el que es desprèn de les paraules de Gemma Grabolosa: “Fa unes setmanes, a Berlín, quan ens demanaven d’on érem i dèiem “Barcelona” (no som de Barcelona, però ho dèiem per situar-los), ens deien: “Catalunya!”. No faig broma. El cor ens feia un salt. Gràcies, president @KRLS!”
L’exili també es posat en relleu per Núria Florensa i Soler. “Va ser bàsic que Espanya no detingués el president”.
Per bé que alguns tuitaires fan èmfasi en l’estranyesa que provoca la situació política del país. Com ara Rubén Cuadrat: “Als EUA em pregunten per què no ens n’hem separat encara.”
Els joja i el taxista marroquí
He deixat fora d’aquest article moltes aportacions de comptes d’usuaris sense nom i cognoms evidents o procedents dels joja. (Els joja són aquells que, quan dius que tu fas X, diuen que ells ho feien fa temps –i probablement molt millor.) En qualsevol cas, són desenes de persones amb noms i cognoms que aporten el seu testimoni, així que resulta força inversemblant que tots hagin tingut un atac d’imaginació coordinat i sobtat.
Sense ser del tot exhaustiu, i barrejant ciutats, regions i països, hi ha persones que diuen haver parlat de política catalana a Àfrica (Xavier Gómez-Olivé), Amsterdam, Auschwitz, Belfast, Budapest (Joan Argelers), Cambodja, Copenhagen, Eslovènia, Finlàndia, Florència (Carme Vidal), França, Índia, Iran, Irlanda, Islàndia, Kenya, Loira, Milà (“Ah da Barcellona. Come in Italia, Milano lavora e Roma li spende”), Moscou, Mykonos i Serifos (Grècia), Normandia, Orient Mitjà Països Baixos, Polònia, Regne Unit, Roma (Pere Moll Torres), Porto (amb un home de Filadèlfia), Portugal (Àlex Martín), Praga, Varsòvia i Vietnam.
Ara bé, si l’unionisme prefereix fer-ne befa, pot fer-ho. El lector està en el seu dret de creure que el testimoni de les persones que se citen en aquest article són menys creïbles que les de Pulpo Errante, Aníbal Barca, Dropus Stupidus, Karton Mojado, Maya o Victoria21, comptes que de ben segur expressen la veu de gent molt seriosa i qualificada. Llàstima que tinguin la mateixa credibilitat que el taxista marroquí que treuen a passejar cada cop que volen titllar de llegenda urbana una informació qualsevol.
