Per Joan Capdevila
Quants llibres heu publicat, Mossèn?
Cap als quaranta. No sóc cap autor que m’embadaleixi amb els meus llibres. Hi treballo fins allò de que no en sé més, els repasso, me l’editen i el deixo dormir.
Vaig per un altre.
Aquest és el que fa?
Deu arrodonir els quaranta. M’hi he mirat molt , hi he treballat molt fins a posar nerviosa missenyora quefa de l’editorial perquè de tant en tant li enviava un afegitó. La bona dona va acabar la paciència i em va dir que prou.
Quin ha estat el més difícil de fer?
No m’he barallat mai amb cap llibre meu, per un general quan el començo ja el veig sencer, amb alguns m’hi diverteixo molt com Mossèn Tronxo i Sant Francesc a les valls d’Andorra. Escrivint algun cop m’encanetro, no massa, m’agrada escriure tot i que de tant en tant m’esplaio fent ninots.
N’heu dit Carta de Nadal, però un cop llegit, sembla que serveix per els tots els temps litúrgics.
Xicot, fes memòria. Fa un parell d’anys us vaig fer una missa de Nadal amb sermó llarg, volia que quedés entre vosaltres. Que vàreu tenir la paciència de passar-lo a escrit. Allà hi havia el nòdul de la “Carta de Nadal·”
Pensa que molt aviat em vaig trobar sense família directa i per Nadal els torno a trobar tots.
Ja ens n’havíeu donat algun tast al Matí, als nostres lectors els sonaran alguns fragments. Feu contrapunt amb les Benaurances i “desconstruïu” el Magníficat. Dieu al llibre que són el cor del roure, expliqueu-vos.
Anem a pams, aquest llibre m’ha sortit a xàldigues fins que se me n’ha fet una de sola. Les benaurances són el contrapunt a la felicitat a la qual dóna dret la Constitució americana. Mireu m’ho agafaré des dels Reis. L’or de ses Majestats és tot el contrari de l’or de l’economia. El seu encens no té res a veure amb el tuf de resclosit amb el qual fan els elogis d’algú. I la mirra és una promesa que trobes en un cementiri de poble i ben poc en un tanatori.
Vaig per una altra.
Del cor de roure en diríem el moll de l’os, talment la paraula evangèlica és tota a les benaurances, és tota en el parenostre i esclata poètica, com enlloc, en el càntic de Santa Maria.
Mística o poesia, Mossèn?
Tinc ben poc de místic, no sóc extàtic, que vol dir sortir d’un mateix, més aviat em trobo quiet furgant-me endins. Si hi ha poesia no sóc jo qui ha de dir-ho.
Vosaltres mateixos.
Què els diem als lectors que troben al vostre català mots poc estàndards? quin diccionari els recomanem?
Sóc barceloní amb un català de Barcelona i de Terrassa. A Matadepera em vaig trobar amb la llengua viva. Després l’he trobada a Solsona, a Castellar de N’Hug, a Gósol, a Cervera i al Pla d’Urgell. Sense embuts, el pitjor català que sona avui dia és el de la televisió. I ja sabeu d’on ve. Cada dia entenc més a mossèn Alcover.
A la contraportada parla de testament literari… és literari o teològic? no us hi poseu per poc: l’analogia de l’ésser, la Trinitat…
La contraportada del llibre parla del meu testament literari, si ho és no ho he buscat. Tampoc no és un testament espiritual solemniós sinó un patac de fe cristiana que us encomano.
Anant per l’altra. I com volíeu que em deixés de dir-vos que l’home té un refrec de Déu i que la Trinitat enllà d’embolics teològics són tres persones estimant-se tant que en fan Un.
Per a ser un testament, només li deixeu un parell de fulls al que vós sovint en dieu “l’empresa”. Expliqueu-nos la vostra teoria d’assolir l’estatus de “boig no perillós”
Encara que no ho sembli m’estimo molt l’Església, no hi he verolat, no he remenat gens en els conciliàbuls capellanescos, mai no he fet la punyeta al bisbe que em toqués, tampoc no li he fet el llepa. M’he mirat l’Església més cap avall que cap amunt. A més de sentir-se posseït per Déu t’has de sentir posseït per la gent.
Ni Any de la Fe, ni Atri dels Gentils… no us trobaran massa “a la page”!
No sé res de l’Any de la Fe ni què voleu dir amb això de l’Atri dels Gentils i tant se me’n fa si estic al dia com no.
Dues carallotades:
Ja que a sota em demaneu per la tia Conxa, us diré què en deia l’oncle Ramon. No volia anar a l’infern per no passar una eternitat amb la tia Conxa.
El ruc apallissat ves que reguitza.
Suposo que per la voluntat testamentària del text… acaba sortint la Tia Conxa. Heu d’explicar-nos qui és aquesta bona senyora.
La tia Conxa és l’alcaloide d’allò que en deien els anarquistes la “carcúndia pestilente”. Va fer treure de Terrassa un rector perquè deia no sé quines avemaries en català i va fer la vida impossible a tots els del seu voltant. Posada a assegurant-se’n es va fer dir les trenta misses seguides per un difunt, essent viva. A la família és emblemàtica.
tant testament, tant testament… i on deixeu dit qui queda de marmessor de la vostra fortuna?
Ultra els del testament, els meus marmessors sou vosaltres.
per a qui són els vostres llibres?
Per a qui els vulgui llegir.
I el proper llibre, de què anirà?
Fixeu-vos-hi. No hem parlat de Catalunya. La meva església temporal. Hi pateixo. Si som independents ens espicossarem com carallots, sinó ho som haurem d’anar-les aguantant i entomant una aglà quan ens prenen un roure. Em sento capaç de parlar-ne sense ressentiments. Costa de trobar la manera de dir-ho, però ara reposo, tanmateix els del Matí sabeu per on les engalto.
