En el món més interconnectat de la història hi ha les vivències de la més absoluta de les solituds. Milers de milions de comunicacions simultànies que travessen milers de milions de quilòmetres a l’instant tapen l’autèntica pandèmia de la nostra època: l’aïllament social, algun volgut, la majoria indesitjat. Especialment molta gent gran, en aquestes èpoques de l’any, viu en una mena de cova figurada. Persones que han perdut éssers estimats i que ja no tenen amb qui aixecar una copa de celebració una nit de Nadal, que ja no noten l’escalf d’una mà acaronant-los o acostant-los la safata dels canalons. Però no només aquests grans que ja ho han fet tot a la vida i als que els devem tant, també molts joves que s’aïllen i es reclouen a la seva bombolla. Els “hikikomori” del segle XXI potser no només són els que es tanquen a l’habitació amb pany i forrellat com si fos una fortalesa inexpugnable, sinó també els que es passegen amunt i avall per l’asfalt de les ciutats amb la mirada perduda, fent “scrolling” infinit a la pantalla del mòbil, veient milers d’estímuls per segon i buscant unes respostes que mai arriben. Amb uns cervells modulats i intoxicats per uns algoritmes pensats per un sistema monstruós que s’ho empassa tot per seguir creixent d’una manera il·limitada.
En aquesta era en què ja dubtem de si és possible enamorar-nos d’una màquina, o de si és qüestió de temps que ens substitueixin a la feina per una “intel·ligència artificial”, la sensació de solitud avança imparable. El planeta Terra, més poblat de la història, és el que, paradoxalment, acumula més mala salut mental i aïllament social. Mentre alguns s’enriqueixen de la forma més impúdica i indecent, utilitzen totes les palanques algorítmiques, financeres i mediàtiques al seu abast per fer-nos creure que les nostres misèries i les nostres pors són culpa dels més pobres. Comparar-nos amb els millors dels millors, amb els més guapos, amb els més rics, amb els més exitosos del món, ens entrena en una espiral neuròtica i malaltissa de competència insana entre individus que s’estén ràpidament a les comunitats.
La creació d’aquesta societat aïllada, narcisista i poruga, a mercè dels més poderosos, promou una entrega incondicional als seus postulats. Els grans oligarques creixen sense límits, promouen conflictes d’abast mundial —Ucraïna, Rússia, Veneçuela, Palestina i tants altres llocs on la població ha perdut família, llar i vida—, predisposant-nos a tenir més i més por. I així, sense adonar-nos-en, acabem entregant els nostres recursos als EUA, al complex militar-industrial, i repetim una vegada més l’equació de substituir una falsa seguretat —armant-nos més— per llibertat.
Però aquest primer dia de l’any també és una crida a despertar-nos. Hi ha esperança: podem recuperar valors col·lectius sense refugiar-nos necessàriament en el passat. Podem compartir, actuar amb esperit crític, desafiar les mentides i no deixar-nos acovardir. Cada petita acció, cada debat o gest solidari, és un pas per trencar la solitud, per qüestionar el poder i construir un món més humà i connectat de veritat. Aquest any nou, desitjo que tinguem el cor valent i la ment desperta, i que ens impliquem activament per transformar la por en força, la solitud en comunitat i la impotència en acció.
Bon i interconnectat any 2026.
