Ara resulta que tots, començant per en Salvador Cardús (Avui del 2.5.10) es treuen les puces de sobre respecte del seu grau de responsabilitat i complicitat en la gravíssima davallada a la qual s’està veient sotmès el nostre autogovern. Ja no es tracta simplement de la sentència del tribunal constitucional, sinó de tota aquesta embranzida unificadora –LOAPA II- que durant la transició sabérem mantenir a ratlla, malgrat les ganes d’alguns personatges tan sinistres com Martín Villa que no s’estigueren mai de parlar del “nefasto título octavo”, tan constitucionalistes que són ara.
És cert que la nostra autonomia no aconseguí el concert; entre altres raons perquè Espanya no s’ho podia permetre; aleshores ja érem sis milions -a diferència del País Basc i Nafarroa, que en sumaven dos mal comptats- però no és menys cert que sabérem mantenir el pòndol d’una normalització lingüística envejosa, de la mà de Joan Guitart i tants altres. El resultat de la immersió, avui, és que tots els ciutadans menors de cinquanta anys del Baix Llobregat, del Maresme i dels dos Vallès, excepte els provinents de la darrera onada immigratòria, saben parlar i escriure el català correctament; altra cosa és que el parlin en família o amb les amistats, però contra això darrer no s’hi pot fer res: la llengua materna sempre serà la llengua materna; aquí no ens hi podem ficar. Agafin els nostres ajuntaments, per exemple, i veuran com la pràctica totalitat dels funcionaris ostenten un nivell de català equivalent al “C” de la Junta Permanent, si no més.
Es queixa en Salvador Cardús que el nostre Parlament s’ha convertit en una cambra local o una diputació de diputacions limitada als afers interns; i té raó. Ara bé, un sociòleg del seu prestigi no es pot limitar a un diagnòstic que, qui més qui menys, tots som capaços de fer solets, sinó que ha d’anar més enllà i buscar-ne les causes. I la causa principal és la frivolitat de tots aquells que, a les darreries del 2003, emborratxats per l’eufòria de la independència ara i aquí, desdenyaren la capacitat mortífera de l’enemic, bo i arribant a la conclusió que si Catalunya encara no l’havia aconseguit era únicament per causa del poc interès que hi havien posat els successius governs Pujol, que no volien problemes però si conservar la poltrona, en la clàssica tàctica del qui dia passa any empeny o, si ho prefereixen, del peix al cove. Aquest diagnòstic de parvulari es trobava latent en tots els exabruptes d’en Vendrell, d’en Carod, d’en Puigcercós, d’en Ridao, d’en López Bofill i… d’en Cardús, així com de tota la resta de dirigents d’ERC, Carretero inclòs, que lliuraren amb safata de plata al PSC, la sucursal catalana del PSOE, la presidència de la Generalitat, amb el pretext que a partir d’ara si que es faria feina. En qualsevol cas la independència estava garantida per al 2014. Carretero inclòs, insisteixo.
No em queixo del PSC; al cap i a la fi el PSC feu el que havia de fer. Considero que PSC i CIU s’han d’anar alternant en el govern de la Generalitat. Són dues majories que han de poder rivalitzar pel bé de Catalunya i del pluralisme polític inherent a tota democràcia. El que no em sembla bé són les trampes, els pactes espuris, els recolzaments d’ERC que només es poden sostenir enganyant l’electorat i que, de retruc, encoratgen al PSC a fer una política molt més sucursalista del PSOE de la que hauria gosat fer en solitari, per simples raons de legitimitat. Aquest i només aquest és el problema. Si el PSC hagués assolit el govern de la Generalitat tot sol o pactant amb Iniciativa, s’hauria guardat bé prou de fer segons quines coses que el plus de legitimitat d’ERC ha acabat santificant. Encara més, el PSC –i Iniciativa, si volen- hauria pogut arribar a formalitzar autèntiques reivindicacions nacionals, i fins i tot aconseguir-les, quan possiblement l’exhausta CIU de finals del 2003 ja no es trobava amb la suficient esma per afrontar-les, després de dues dècades seguides al govern. Fins i tot, en termes jacobins, concebo que el PP acabi donant la presidència de la Generalitat al PSC, en un pacte a la basca, el que hauria permès, si més no, que tots ens traguéssim les màscares i hi veiéssim més clar.
Totes les combinacions haurien estat legítimes menys una, la d’ERC elevant el PSC al soli del govern de la Generalitat, bo i venent a l’opinió pública que aquest partit i CIU eren intercanviables; que ara Montilla ja s’havia tornat un gran nacionalista (Puigcercós) o que, comptat i debatut, l’únic important era ser independentista i, com que ni CIU ni PSC no n’eren, el pacte amb qualssevol d’ambdós partits esdevenia indiferent (Vendrell). Si avui s’entretenen a les hemeroteques amb les declaracions d’aquest Vendrell, que durant aquells anys fins i tot gosà escriure un llibre, n’hi ha per plorar. I encara sort que la Pilar Rahola el feu callar de cop, al·ludint a les seves inclinacions homòfobes.
Se’n recorden d’aquell dissabte abans de la investidura de Maragall, quan el president Pujol s’entrevistà amb Carod i aquest li prengué el pel de faisó humiliant? Amb l’ambigüitat que sempre l’ha caracteritzat fins i tot aconseguí que el president del Parlament fos investit per unanimitat. Després arribà la decepció: el pacte amb el PSC ja estava lligat per part d’ERC al juny del 2002. Tot seguit s’escaigué que el nostre enemic de sempre es fregà les mans i digué: ara és la nostra; amb un soci com aquest (poso al mateix sac Maragall i Montilla) encimbellat pels independentistes podrem finalment redreçar el “nefasto título octavo” sense ni tan sols haver de reformar la Constitució. Ells, com la cigala, que vagin cantant la independència, que nosaltres, com la formiga, els castigarem pla bé. I tal dit tal fet, mentre nosaltres ens perdíem en proclames i aplecs, l’Espanya del PP aparentment també s’esquinçava els vestits. Però per sota, la involució ja havia començat. Durant els primers anys Catalunya, com lo Freser, només estava per toies i cançons, mentre que Espanya, com lo Ter, hi davallà gastant més pressa, més pressa i menys soroll. Des de les Espanyes ens deixaren fer, esclar, i contents que estaven davant la nostra estultícia d’escola bressol. Ai Senyor, si en som de càndids! El 2004 celebràrem amb bombo i platerets l’arribada al govern de Zapatero. Aleshores ja havíem perdut la partida.
I ara què? Que ens ho expliqui en Salvador Cardús, tan savi. Encara som a temps de retirar l’Estatut de 2006 del tribunal constitucional, convocar un nou referèndum i renunciar a la seva reforma. Amb això provocarem la reviviscència de l’Estatut de 1979 i, amb ell, de la normalització lingüística que, altrament, amb la sentència que es prepara, es veurà tocada de mort. Com que no retirarem l’Estatut del constitucional ni convocarem un nou referèndum per a renunciar-hi, perquè els nostres polítics són massa savis per reconèixer un error tan gran, preparin-se per al pitjor: en la propera dècada arribarà la castellanització definitiva de Catalunya de les mans d’una sentència del constitucional que ferirà de mort la immersió lingüística. Els responsables saben pla bé qui són.
