902.300 persones. Prop del 25% de la població activa de Catalunya no pot treballar. 267.000 llars catalanes on tots el membres estan sense feina. Com els remolins de la insaciable Caribdis, l’atur xucla i xucla sembrant misèria i desesperació. La reforma laboral del govern espanyol del febrer de 2012 va aportar flexibilitat al mercat laboral, però des d’aleshores el nombre d’aturats no ha minvat, ans al contrari, ha augmentat un 10%. Des de l’u de gener de 2013 cada dia s’han afegit 190 catalans a la llista de desocupats. Dels 900.000 aturats n’hi ha 508.000 de llarga durada –fa més d’un any que ho estan- i més de la meitat dels joves entre 16 i 24 anys -151.000-. Brutal.
I tot apunta a que el proper any la recessió encara aprofundirà més. N’hi ha prou amb la flexibilització dels contractes laborals? N’hi ha prou amb l’austeritat pressupostària? Alguns analistes la fan responsable de l’ofec econòmic. Va dir Sarkozy –era el setembre de 2008- que calia una refundació del capitalisme però sembla que el que hem fet és reforçar el món financer: la consideració de systemic dóna impunitat cas total a un banc o una companyia.
La taxa d’atur a França és del 10,8% i a Alemanya del 5,3%. A Holanda del 6,4% i a Finlàndia del 8,2%. Entre estats rescatats -o casi-, a banda de Grècia amb més del 27%, hi ha Portugal amb un 17,5%, Irlanda amb el 14,2% i Itàlia amb un 11,6%. Al nostre país, amb el 24,53%, continuem sense instruments -diners propis, sobirania legislativa i normativa- per emprendre mesures eficaces i valentes per a reactivar l’economia. El nostre poder de decisió es limita a gestionar -amb condicions- els cèntims que ens assigna cada any l’estat espanyol. I mentrestant a Madrid només volen escoltar els catalans assenyats, aquells que no tenen la visió provinciana dels independentistes insolidaris, com els Presidents de la CEOE i de la Caixa, els amos del Grup Godó i el Grup Planeta, el líder d’Unió,…
