Un advertiment: aquestes consideracions han estat escrites sota els efectes d’una emotivitat sense el sedàs del temps que separa les impureses de la subjectivitat barroera i dóna una perspectiva més centrada a l’apreciació primària, massa sentimental i poc racional. Ja em perdonaran, però no m’he pogut estar.
No hem pujat enganyats al Palau Sant Jordi. Prou que sabíem que havíem de votar tot allò que es puguin imaginar i més. I que això –això de votar-, encara que el Sergi López li posi tota la bona voluntat per fer-ho més amable, és feina feixuga i gens agraïda. Érem conscients que per constituir l’ANC havíem de passar per aquest tràmit burocràtic tan avorrit. Però després de la crida a la participació per tal d’assolir un matí històric, sense imaginar-me un show com la cerimònia dels Gaudí o la celebració d’una Champions al Camp Nou, jo m’esperava alguna altra cosa més engrescadora. Tampoc no he vist la munió que m’esperava. Segueixo essent un ingenu impacient. La crua realitat m’ha mostrat que la colla de soferts catalanets disposats a empassar-se el que calgui per llibertat de la pàtria encara no és multitud.
Però, som-hi, que no ha estat res! Fins aquí hem arribat. La realitat m’ha mostrat també la participació desinteressada i pacient dels nombrosos voluntaris –mai els hi estarem prou agraïts- que han fet possible l’esdeveniment. A més, encara no tenim líder moral ni mediàtic –ai Senyor!, per què trigarà tan a arribar?-, però des de l’abril passat han treballat les agrupacions territorials, la participació en la redacció dels estatuts ha estat gran, i la feina d’informació i divulgació ingent. La llavor d’Arenys i del 10 de juliol de 2010 –moltes gràcies Òmnium Cultural- ha anat creixent. Només cap endins, diran alguns. Si però eppur si mouve, respondré jo.
Deixem de banda la nostres idees personals sobre polítiques socials, sobre el model d’estat del benestar, sobre política energètica o sobre models d’educació. Tots les tenim: deixem-les però a les golfes dels mals endreços per treure-les quan siguem un país normal. Al capdavall, el nostre Govern tampoc pot decidir sobre aquestes polítiques en l’actual status quo.
Als esperits pusil·lànimes els diré amb Pujol que sí, que la independència és difícil, però el manteniment de la situació actual, impossible. Ja no hem d’esbrinar quin és el millor camí per a la independència: el camí és la independència (Quim Torra dixit). Com a societat amb un ideal comú de convivència només ens queda fer un gest excepcional de desobediència i fermesa democràtica. Creguin-me: només la immersió lingüística i aquest acte suprem de llibertat comuna pot integrar el país i evitar la disgregació o l’enfrontament social.
Deia en Macià que el seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies. Per tant, que ningú no abandoni les trinxeres, les torres de vigilància o els serveis de suport a la reraguarda. El combat continua perquè l’única via possible de convivència amb Espanya és la dels bons veïns, però existeix tot un Estat i totes les seves relacions internacionals per impedir que arribem a aquesta situació. No volem ser un poble contra res ni contra ningú, volem ser catalans i prou, però com deia l’eslògan de l’acte d’avui: no els expliquem contes als nostres fills; construïm-los un país
