Arribo a casa després d’una estona de fer ràdio. El meu carrer, habituat al pas però molt poc acostumat a les multituds, presenta una paisatge estrany: tres cotxes dels Mossos d’Esquadra, tants d’altres sense retolació, agents uniformats i de paisà, testimonis, veïns curiosos… De seguida m’informen del que ha passat: al carrer del costat de casa, al carrer que veig des del finestral de la meva habitació i que tan sovint em serveix de referència per a que em localitzin, hi ha trobat un mort. Pel desplegament policial que envaeix tota la via sota la meva finestra, no hi ha masses dubtes de que es tracta d’un crim.
Els veïns encuriosits s’aboquen als balcons, mentre els passavolants xafarders s’abraonen sobre els agents de policia o s’interroguen els uns als altres a la recerca d’algun detall sobre el que ja tothom anomena assassinat. N’hi ha qui diu ja té teories, d’altres ho comuniquen als altres a través del telèfon mòbil i estic segur que en algun moment o d’altre apareixerà la senyora en bata que sorpresa es pregunta com ha pogut passar, tan bona gent com hi ha en aquesta escala. Alhora, arriba el jutge i el furgó de la funerària. Cadascú hi té el seu paper.
M’estranya un fet, per poc habitual davant de qualsevol acte violent: Cap càmera, cap periodista rere detalls esgarrifosos i bassals de sang. Som a Primer de Maig, i com que el periodisme més que vocació és feina, tot sembla un desert, informativament parlant. Quan salta la llebre i els periodistes de guàrdia tenen les primeres dades, els investigadors se’n desentenen… però això no els impedeix, als periodistes donar les primeres informacions i als policies del grup d’homicidis estar-se tot el dia, fins i tot l’endemà, al pis on s’ha trobat la víctima.
Al carrer del costat de casa, un carrer costerut, obert arran del centre a mitjans del segle passat, de blocs dels seixanta i d’altres més moderns, rematat en un dels seus xamfrans amb un bonic xalet que em permet observar pins, heures i teules vermelles, hi ha hagut un crim, i ben bé que l’ha desconcertat.
