Un govern reactiu

Portem dies contemplant un espectacle difícil d’explicar: els partits en el govern, sobretot el més hegemònic, esmercen tots els seus esforços, no en governar, sinó en neutralitzar reactivament l’opinió de CIU respecte del nou finançament. En democràcia, el pluralisme polític comporta que ningú, ni el president Montilla, no pugui negar el dret de l’oposició a expressar-se. Aleshores, a què respon aquesta recorrent malvolença del tripartit cap a les opinions de la coalició electoral actualment a l’oposició? Qualsevol que vingués de fora i desconegués la realitat de Catalunya, escoltant els respectius discursos conclouria que CIU és el govern i el tripartit l’oposició, tan reactiva és la seva actitud davant les opinions de la primera. Si, com sabem, el poder te’l donen (les urnes o els pactes post electorals) mentre que l’autoritat la tens, aquesta actitud palesaria que el tripartit obtingué el poder a finals del 2003, mentre que l’autoritat encara no se l’hauria guanyat. S’ha insistit que el pacte del tripartit pot ser tant legal com es vulgui; ningú no en dubta. Ara bé, és igualment legítim? doncs mirin, la prova més eloqüent de la seva il·legitimitat és aquest gran esforç que han d’esmerçar en neutralitzar les opinions polítiques de l’oposició, com si d’elles en depengués la seva supervivència i la seva legitimitat, tanta és la por cerval -o el complex de culpabilitat- que arrosseguen. Mai un govern de la Generalitat no s’havia vist tan pendent de l’aquiescència de l’oposició, com si d’ella, i només d’ella, en depengués la legitimitat de la política governamental.

Per què fa tanta por CIU al tripartit? Perquè després de sis anys a l’oposició continua essent el referent de Catalunya. Avui, just una setmana després de la divulgació d’un finançament tan megaespectacular, ja sabem que el tripartit ha fet trampes amb els números i, com més dies passin, més s’evidenciarà que el nou model és el de sempre, una mica maquillat. Avui, doncs, l’essencial ja no són els números, ni les opinions d’uns determinats professors universitaris d’hisenda pública o d’economia que ens expliquen ad nauseam el document de 76 pàgines sotmès al CPFF com si fóssim imbècils; els professors d’universitat haurien de saber que, fora de les aules, no poden fer-se els savis; Catalunya, els agradi o no, és quelcom més que un campus universitari; han de canviar, doncs, d’actitud si no volen fer, com estan fent, un ridícul important, el de considerar-se els intèrprets exclusius d’un text l’única dificultat de comprensió del qual rau en el fet que, fins ara, se’ns ha ocultat. Els professors universitaris, per més que els pesi, no són més savis que la mitjana de la població, i menys encara després d’unes quantes dècades de cooptació. Es comença accedint a dit a la universitat, es continua alliçonant tota la població des de les aules i, si no els aturem, acabaran votant per nosaltres. D’altra banda, els números no necessiten massa explicacions, s’interpreten per si sols.

Tal com han evolucionat els fets la darrera setmana, l’essencial ja no són els números sinó aquesta continuada actitud del tripartit, en els darrers sis anys, sempre més preocupat de com reacciona CIU que d’allò que els hauria de preocupar realment: el govern de Catalunya; una actitud que, amb ocasió del finançament, s’ha exacerbat fins a uns extrems vergonyants. Ja a començament del 2004 s’afirmava des del tripartit, confonent desitjos i realitats, que CIU no tardaria en desaparèixer, com si la seva existència depengués exclusivament d’ostentar el govern de Catalunya. Al marge del flagrant desconeixement de la realitat sociològica catalana que comportava l’anterior pronòstic, els anys han demostrat que CIU seguia amb la mateixa salut de ferro de sempre; que malgrat les llistes tancades i blocades continuava guanyant les eleccions i que només se la podia arraconar enganyant l’electorat d’ERC, unes setmanes abans de les eleccions, amb la performance de l’equidistància. Què passarà amb aquest partit independentista que sistemàticament ha de mentir l’electorat unes setmanes abans de les eleccions? El pronòstic, en aquest cas, és tan fàcil i a la vegada tan tràgic que m’estaré de formular-lo.

Ara ens vénen amb què el nou finançament és molt millor que l’anterior. Amb tots els respectes, aquesta afirmació és una tautologia, talment uns pares que, al procrear el seu tercer fill, diguessin que, de tots els fills que tenen, el darrer és el més petit; talment un escriptor afirmant que, de tots els llibres que ha publicat, l’últim és el més recent. Doncs mirin, això és el que està fent el tripartit, afirmar que el nou finançament és millor que el dels pactes del Magèstic de l’any 2001. Ja posats, podrien comparar-lo amb la Unión de Armas de Don Gaspar de Guzman y Pimentel, àlies el conde duque de Olivares. Només faltaria que el nou finançament no fos millor que el que es derivà dels pactes del Magèstic. Des del 2001 ha plogut molt: s’ha sotmès a referèndum un nou Estatut, el qual s’ha acabat aprovant pel Parlament de Catalunya, primer, i per les Corts espanyoles com a llei orgànica, després. ¿S’imaginen vostès que el nou finançament fos pitjor que el dels pactes del Magèstic, després de com s’ha atiat la catalanofòbia a les Espanyes durant el darrer lustre? A vegades s’utilitzen arguments que, en efecte, són tan beneits que requereixen ser avalats per professors universitaris.

Observin que la frase que encapçala la propaganda del PSC –per primera vegada a la història estarem per sobre de la mitjana- és una altra tautologia, no solament perquè Catalunya ja existia abans del decret de nova planta i, fins i tot, per estrany que els sembli, abans de la unió personal d’aquells reis anomenats catòlics, sinó també perquè aquesta simple afirmació palesa que el nou finançament vulnera l’Estatut, puix que infringeix el principi d’ordinalitat, el qual és quelcom més que estar per sobre de la mitjana; per tant, és anticonstitucional per defecte. L’única manera possible que el nou finançament no sigui inconstitucional és declarant la inconstitucionalitat de l’Estatut. Però no es preocupin, que tot arribarà: la sentència que reduirà l’Estatut a un mer full de paper està, doncs, cantada. L’Estat, i el tripartit, que ja ho saben, han adaptat el nou finançament als termes prospectius d’una sentència que recaurà d’aquí poc, el contingut de la qual ja donen per descomptat, la qual polvoritzarà el principi d’ordinalitat. Si jo fos el ponent del Tribunal Constitucional ho escriuria així mateix a la sentència: els actors polítics són tan conscients de la inconstitucionalitat del nou Estatut, que fins i tot pacten un nou finançament que el polvoritza. El tripartit, doncs, acaba de fer la feina bruta al Tribunal Constitucional. D’això es tractava?

El senyor Puigcercós, tan estarrufat dels seus propis mèrits i habilitats megaespectaculars, hauria de celebrar l’èxit amb unes saturnals que es prolonguessin durant tot l’any 2009. El tripartit III està cantat, i el subsegüent i els altres. La feina de l’actual direcció d’ERC acabarà just en el precís moment que el PSC ja no els necessiti per governar. Aleshores els fotrà al carrer d’una guitza al cul.

Mentrestant convindria fer entendre al tripartit que el poder es caracteritza per la seva magnanimitat. Qui ha de protestar és l’oposició i no el govern. Entra dintre del sou haver llegit Nietzsche, bo i sabent que l’únic privilegi que no es pot permetre la voluntat de poder és el del ressentiment i el de la reacció. Oi que ja governen? Doncs que continuïn governant i deixin tranquil·la CIU. S’imaginen vostès el president Pujol atacant, dia si i dia també, l’oposició?