L’amic Lluís Duran acaba de publicar Breu història del catalanisme II, que comença allà on acabava el primer volum, la República, i que s’allarga fins als nostres dies.
Però, a veure, es preguntaran vostès, per què és important?, que no hi ha desenes de llibres sobre la història del catalanisme? què és el que el fa diferent?. I la resposta es basa en una paraula: holístic.
La veu grega holos significa sencer, complert, “tot”; però indica també íntegre i organitzat. La Breu història del catalanisme d’en Duran és, potser, una de les primeres històries escrites d’acord a un pensament holístic, que vol configurar el tot amb les seves parts, però que alhora, si s’observa la seva totalitat, es produeixen efectes diferents als que produeixen les parts individualment considerats.
Per molts de nostres és inevitable, parlant del catalanisme, caure en el biaix ideològic, per un costat, o en en limitar-lo a un abast polític, per l’altre. Lluís Duran, no, i aquesta és la novetat. Probablement sigui el primer historiador que agafa el Termomix, i hi va posant les diferents aportacions catalanistes, després prem el botó i aconsegueix, finalment, una barreja fascinant, gràcies a una capacitat d”integrar, de relacionar, d’establir vincles, de trobar precedents, de relligar iniciatives, que no acostuma a donar-se. I a una soterrada voluntat de ser -de ser català- que impregna totes les pàgines: “Si no fas la teva història, te la fan”
Duran, doncs, té una concepció àmplia, generosa, del que vol dir “catalanisme”. Per ell, es tracta d’analitzar tres estrats diferents: l’acció dels partits polítics, l’acció de les entitats de la societat civil i la recepció de les propostes del catalanisme per nacionalitzar el país entre de la ciutadania i els nuclis culturals. Per això, per Duran, tan història del catalanisme són les aportacions doctrinals de Rovira i Virgili o Jordi Pujol, com l’activitat del PSUC o Nosaltres Sols, l’aparició de Palestra o l’Avui, o les activitats de la Lliga espiritual de la Mare de Déu de Montserrat o l’Assemblea de Catalunya. Afirma Duran: “Les accions dels homes seran sempre opinables, però la feina d’entitats i associacions roman i continua”.
Insisteixo, aquesta concepció política, cultural i cívica del catalanisme, amb tots els seus accents, és el que fa imprescindible aquest treball. A mi m’ha descobert un món nou. Com si davant d’un núvol, ens fixéssim en cada una de les gotes d’aigua, fins a formar-ne amb elles una imatge independent del mateix núvol, transmetent cada gota la informació del“tot” – “holos” – que seria la tempesta de la que formaven part. És aleshores que hom pot adonar-se que el catalanisme ha estat l’eina més eficaç que aquest país ha sabut trobar per avançar, políticament, culturalment i cívicament, cap a un país millor.
Escrita amb un llenguatge planer i sense notes a peu de pàgina, aspirant a divulgar i no a sentenciar, sense focs artificials i amb 22 pàgines de referències bibliogràfiques, honesta i autènticament transversal, aquesta segona part de la Breu història del catalanisme hauria d’acabar convertint-se en alguna cosa així com el Baedeker de tot nacionalista català. En qualsevol cas, vostè, estimat amic lector d’El Matí, no s’ho hauria de deixar perdre. La recompensa és alta: entendre millor el nostre país. I recordi, com diria en Lluís Duran, que “si no llegeixes la teva història, te la llegeixen”.
