Us imagineu que hi hagués un manual per a la vida? Unes instruccions per a viure bé? Un llibret que m’oferís les eines per aconseguir una actitud vital que ens permetés viure com cal?
Doncs n’hi ha. I no em refereixo a manuals d’autoajuda, tous, flonjos, insípids, que tant proliferen a les llibreries; sinó a escrits de gruix, de lectura lenta i saborosa. I n’hi ha un que es titula precisament Manual de vida (o Enquiridió), escrit per Epictet. Esclau manumès, Epictet és un filòsof romà de tradició estoica. Les dates del naixement i la mort són controvertides: va viure segurament entre els anys 50/55 i 130/138, sobretot entre Roma i Nicòpolis.
Si bé Epictet no va escriure res, un deixeble seu, Arrià de Nicomèdia, va recollir-ne els ensenyaments, especialment en l’anomenat Manual de vida o Enquiridió, que representa una síntesi de les seves reflexions. S’anomena precisament “manual”, perquè és un llibre breu fàcil de tenir sempre a mà: està format de reflexions poc extenses que poden ser llegides a l’atzar en qualsevol moment.
El Manual de vida va orientat a mostrar camins per a ser feliç. I Epictet creu que la clau per a viure de forma més lúcida és la recerca de la proairesi. Aquest concepte no és, amb tot, elaborat pròpiament per Epictet, sinó que ja el trobem a la filosofia grega clàssica: l’intuïm en Sòcrates, però va ser modelat per Aristòtil sobretot com a concepte polític. En tot cas, el que fa Epictet és aplicar-lo al “govern” de si mateix.
No és fàcil de delimitar-ne el significat: en català no té una traducció pura, i s’esmuny entre les possibles traduccions. Va bé, en tot cas, descriure’n l’oposat: la proairesi es contraposa a l’espontaneïtat, a la inconsciència, al deixar-te endur pel que simplement “et ve de gust”. La proairesi es contraposa a l’actitud de l’erràtic, del que és víctima de les vicissituds, dels cops de vent; del que es deixa endur per les vel·leïtats del destí tot convertint-lo en expressió de la pròpia llibertat.
En canvi, la proairesi inclou una lluita —no sempre victoriosa— contra el destí: les ventades poden assotar el vaixell, però timó el governa la mà del mariner. Proairesi podria descriure’s, doncs, com el domini de si mateix, o sigui, el control sobre la percepció, sobre la vivència, sobre l’experiència del que et passa (tot i que no sobre les coses que et passen, evidentment). No tot el que ens passa és a les nostres mans, però sí que ho és la forma en què vivim el que ens passa, la forma en què ens representem el que ens succeeix; per exemple, no és a les meves mans una pèrdua, potser ni tan sols el dolor que em genera, però sí que ho és la decisió sobre el que representa per a mi, sobre com ho percebo i ho visc.
Evidentment, per a la proairesi cal autoconeixement, és a dir, una certa relació cordial amb si mateix. És necessari reconèixer-se en les grandeses i en les mesquineses com a manifestacions humanes, per així reconèixer les grandeses i les mesquines dels altres i del món i poder-les redimensionar. La proairesi requereix, aleshores, sentit de la mesura i força de voluntat per col·locar-les en la lleixa que els correspon. La proairesi demana fermesa de caràcter.
La proairesi, per tant, és el resultat de l’esforç de l’educació. Cal que el pedagog ajudi a formar fites, agafadors, que solidifiquin el caràcter i mantinguin ferm enmig de les ventades. Els agafadors que dóna Epictet —ell en diu consells— són diversos: concentrar-nos en el que és a les nostres mans, mantenir-nos fidels al projecte de qui volem ser, saber prendre distància o temps dels fets que puguin pertorbar-nos, controlar les nostres percepcions i els nostres pensaments, triar els nostres companys de viatge, ser moderats i honestos amb nosaltres mateixos, viure amb serenitat el que ens succeeix, saber posar el nom adequat al que veiem i al que sentim, ser conscient del poder moral de les paraules…
La llista de consells per a la vida lúcida és extensa, i descobrir-ne el sentit i el gruix requereix la lectura lenta, atenta, d’aquest Manual de vida. I el silenci.
@isidre_ferre
