Aquesta setmana hem assistit al naixement d’un nou partit, Nova Esquerra Catalana, i la pregunta que inevitablement hom es planteja és: fa falta un partit com aquest a Catalunya?
Que el PSC ha decebut a aquelles persones socialdemòcrates més catalanistes és evident. Que aquestes persones no se senten còmodes amb ERC per qüestions de tarannà i funcionament intern, o per la falta de sintonia amb alguna de les famílies polítiques que es mouen en l’òrbita dels republicans, és perfectament possible. Que aquestes persones tinguin vocació de govern, de guanyar un centre esquerra capaç de ser alternativa i que s’allunyi de posicions excessivament radicals i sovint amb la manca de punt pragmàtic d’ICV i CUP, és quelcom provable. Així doncs, Nova Esquerra Catalana és necessària? La resposta no pot passar per alt que als catalans ens agrada la pluralitat. I això és tan cert com el fet que per tal de gestionar la pluralitat política calen la talla, la capacitat de consens i la falta de dogmatisme que sovint són precisament incompatibles amb el sectarisme que porta a la citada divisió i pluralitat. La pregunta es complica, per tant, amb una de més profunda: és positiva tal pluralitat? Massa feina per un article setmanal, potser…
Jo els diria que la pluralitat és signe de maduresa democràtica i per tant, positiva. Tot i així, caldria afegir que tal pluralitat és desitjable només si és una pluralitat no sectària. Aquest tipus de pluralitat encaixa més amb un sistema de pocs partits i moltes veus en el seu interior, que no pas amb tantes marques polítiques barallant-se per espais que es solapen. Encaixa més amb un país amb dues/quatre grans formacions, on hi ha un sistema de circumscripcions reduïdes on és l’electorat i no una cúpula de partit llunyana qui escull el diputat i el seu projecte personal –allò que ell o ella ve a aportar a la política. Un disseny com aquest permet partits plurals amb diputats de districte amb sensibilitats diferenciades que tanmateix coincideixen en grans temes bàsics. Aquest disseny que els plantejo té encara més sentit, em sembla, si acceptem una premissa bàsica que molts polítics negarien: hi ha menys diferències de les que ens volen fer creure entre determinades formacions. Per començar i tot i les acusacions radicals i efectivament sensacionalistes d’alguns, a Catalunya tenim un mapa polític que no posa en dubte la idea bàsica en termes de justícia política: l’Estat del Benestar. A diferència d’altres països on sí que realment hi ha en disputa la concepció de la justícia política, com ara els EUA, a Catalunya més aviat els termes de la discussió es mouen al voltant dels detalls d’aquest Estat de Benestar. Podríem trobar exemples semblants que mostrarien aquesta falsa notòria diferenciació que ens volen vendre determinats polítics i que, en el fons, amaga més aviat interessos d’altra mena.
Dit això, només em sembla interessant la irrupció de la NeCat si realment té vocació de posar en debat, de forma lligada a l’autodeterminació, l’obtenció d’un sistema polític i institucional de major qualitat democràtica: circumscripcions reduïdes, menys pes de les cúpules dels partits, més controls institucionals sobre la política, més vertebració política i descentralització que apropi la política als afectats per la mateixa, i un llarg etcètera d’elements absolutament necessaris per l’avenç de la nostra encara jove democràcia. Aquesta és una causa difícil de trobar en partits amb llarga tradició d’ocupació de càrrecs, lògicament, i que fa molta falta que sigui estesa arreu. Si els de NeCat ho aconsegueixen, realment hauran donat sentit al fet d’oferir una nova opció política. Si no, simplement hauran afegit una reducte més al mapa polític català, contribuint a una fragmentació poc donada al diàleg i que reproduirà una actitud més de resistència i manteniment de l’estatus quo, que no de diàleg en positiu i consens. Una història massa coneguda. La implicació política és positiva si realment ofereix riqueses on hi ha mancances. Si és així, sort i benvinguts.
@jordifeixas
