És diumenge. Són les vuit del matí. La Plana de Vic, funàmbula, badalla. Els núvols ensopeguen i els camps segats es treuen les pestanyes. El petit país de Mossèn Cinto aixeca el cap i es treu la son de les orelles. La plaça de Vic emergeix sense sorpreses, seriosa i demostrant que és com la dona vigatana: de cella forta i el mirar suau.
En Quim, la Teresa i en Miquel, obrers del vent, feinegen amb una cistella gegant i una tela acolorida que com una moqueta moderníssima s’estén amb desimboltura pel mercadal vigatà. Inflen la vela per navegar a través de l’aire d’una terra treballada, marcada per una història poc romàntica, agresta i plena de mala llet.
La vela inflada s’aixeca amb aire descarat. Fa patxoca. Ens enfilem com bons minyons. En el grup hi ha dues tietes de setanta anys que pateixen pel pentinat de la perruqueria no pas per les alçades. En Quim és un home feliç que quan li preguntes de què treballa contesta sense extravagàncies un contundent “pilot de globus”. Això és una feina i la resta, patiments. Ens explica, professional, com no fer nosa, què hem de fer durant el trajecte i com hem de flexionar els genolls quan s’aterri. Instruïts, fa foc. Dos cremadors, com un drac enfadat, treuen foc pels queixals per escalfar l’aire, per tal que es dilati l’aire de la vela i ens faci enfilar.
En Quim explica fil per randa el principi físic que ens enlaira, la història i les anècdotes dels globus aerostàtics. Però arriba un moment que ningú no escolta. “Oooooh quina passada!”, és el crit que ensordeix i aïlla un paisatge espectacular. En Quim, intel·ligent i amb bon gust, calla. Tot és menut i imponent. La plaça vigatana encara llueix més. Tot brilla. La calitja difumina les fronteres naturals d’un país rossegat. El Lluçanès mostra descarat una verdor intensa. El Pedraforca treu l’ull i el Cadí, la banya. El Tibidabo fa nosa i el mar s’amaga rere una escuma volàtil que pren cos durant el mes de juny. La terra treballada, fangada per l’esforç d’aquells que un dia van fer història, ens dibuixa un país a quadrets, un patchwork brodat amb tots els colors del món.
Com Gulliver a Lil·liput gosaries a redecorar un horitzó conegut, però ben mirat, ja és prou macu. No cal tocar res. Sud, nord, llevant o ponent, te’l miris per on te’l miris el país apareix barrejat. La vista copsa el país desvergonyit i el complidor, el malvat i el bondadós, l’emprenyador i l’àcrata, el murri i el descarat, el simpàtic i el caragirat. Tot és un, no és rodó.
I mentre recolzo els braços a la cistella i els ulls a tot arreu recordo una gran resposta de Pau Romeva, un dels fundadors d’Unió. Explica, l’imprescindible llibre “Entre el sabre i la bomba”, de Francesc Canosa (Acontravent,2012), que Romeva va ser inquirit a casa seva sobre si era roig o blanc per un Faiero armat fins a les dents. En Romeva, quiet, càustic i valent, va replicar: “A quadrets”.
Maniobra d’aproximació. Aterrem. El vol s’ha fet curt. La dimensió del temps s’ha perdut i hem plegat la vela. Hem vist el país des de la perspectiva fins ara desconeguda. Ara el país no els pot fer por. Com tot, està fet a quadrets.
