Durant tot el dissabte passat, l’etiqueta #UnPaísNormal va ser tendència al Twitter. Més de 10.000 piulades la van enfilar ben amunt en el rànquing i va ser una de les expressions més repetides durant el dia. S’hi van barrejar piulades iròniques, contràries a la independència de Catalunya, amb d’altres en les quals el “país normal” hauria de ser Espanya i els internautes es planyien que no ho fos. Però la majoria de tuits tenien a veure amb la campanya engegada per Òmnium Cultural de suport al dret a decidir.
No és estrany que #UnPaísNormal triomfés un dia, ni que fos al Twitter: la normalitat és una vella aspiració política de Catalunya. Recentment Raimon Obiols, un històric del partit que ara es decanta cap al bloc unionista, va dir que el país sempre havia sigut independentista, però que no havia trobat el moment de pitjar el botó sense prendre mal. És la incomoditat essencial que va formular Raimon Galí, un dels mentors de Jordi Pujol: som massa grans i tossuts per ser engolits, i massa petits per imposar-nos. Una pedra a la sabata, però una pedra petita. Al menys fins ara.
L’interès per la normalitat, de fet, també s’aprecia al carrer. Un grapat de membres d’Òmnium de Martorell vam estar dissabte al matí repartint díptics del Clauer.cat i, de passada, fulletons de la campanya “Un país normal”. Algunes persones passaven de llarg. Alguns ens defugien com si estiguéssim empestats. Un altre em va donar una manotada als papers. Un sonat –Martorell és una ciutat que té moltes infraestructures per acollir malalts mentals: hospital, fundació Arc de Sant Martí, escoles especials…– ens va interpretar el “Cara al sol”, va desitjar un nou 36 i, al capdavall, va concloure que li feien tant de fàstic els chorizos com els xoriços. Però, anècdotes al marge, el cas és que vam repartir 200 fulletons en un parell d’hores. Com qui no vol la cosa. Un èxit que ja voldrien tenir diverses sectes religioses acostumades a predicar en el desert.
De totes maneres, la normalitat és un concepte poc atractiu. Quan faig classes de català, els adverteixo que la paraula “normal” està prohibida. En primer lloc perquè llavors no utilitzarien ni “prim” ni “gras”, ni “alt” ni “baix” per a les descripcions. Tothom seria normal. És a dir, que es veurien abocats a la mandra mental i a la pobresa lèxica. Però, en segon lloc, cal preguntar-se qui vol ser normal quan es pot ser excepcional. Quan es pot aspirar a l’excel·lència. Quan és possible arribar a ser únic.
El país excepcional que vol una majoria abassagadora de catalans (el 70% de vots amb un “sí” que hi haurà a les urnes quan es faci la consulta) és aquell la capital del qual s’ha posicionat al món com una marca potentíssima al voltant de dues icones: Barça i Gaudí. N’ha tingut prou amb dos pals de paller per mostrat la seva singularitat. D’una banda, el Barça, un club de futbol que és més que un club i menys que un país. El club en què els del porró del tèxtil hi van tenir vara alta durant dècades. En aquella institució hi va aterrar un lumpenburgès de Barakaldo (Ernest Lluch dixit) i, com que era promotor immobiliari, va preparar el terreny per a l’excel·lència en voler convertir-lo en el millor club d’Espanya. Anys després, el terreny estava aplanat perquè el fill d’un paleta de Santpedor, el poble del tamboriler del Bruc, hi construís el millor equip de futbol de la història. D’una altra banda, el país té la icona de Gaudí. Aquell arquitecte reusenc a qui van empresonar l’11 de setembre de 1924 per negar-se a parlar en castellà amb un policia. Algú a qui li volien aterrar edificis durant la febre antimodernista i al qual reivindicava Francesc Pujols en un pamflet infumable, escrit en l’estil de rotativa, wagnerià, sense punts per deixar respirar. Amb un equip de futbol que ha fet el cim i un arquitecte universal, té cap interès voler ser normal?
Deu ser per això que, l’any 2006, a San Francisco, em vaig comprar l’imant de la fotografia. Una frase que palesa la tensió entre allò que els psicòlegs titllen de necessitat d’identificació i de diferenciació. Volem ser iguals (normals) i reconeguts en la nostra especificitat (excepcionals). Assolir la normalitat per poder excel·lir: heus aquí la cruïlla en què es troba el país.
