Després de parlar dels mals que l’actuació del Sr. Duran aporta a la nostra política (ho poden llegir aquí), un altre gran tema d’aquesta campanya –molt present aquests dies als espais d’opinió- és sens dubte aquell que versa sobre la possible majoria absoluta de CIU i la seva necessitat.
A diferència de molts articulistes que han defensat la necessitat d’una majoria absoluta de la federació nacionalista, sovint amb bons arguments, jo els proposo que el que hauria de ser veritablement important el dia 25 de novembre és l’obtenció d’un Parlament sobiranista. La imatge que més beneficiaria el país seria la d’un semicercle amb dos grans colors: un centre dreta sobiranista i un centre esquerra sobiranista. En altres paraules, la imatge d’un país normal en el qual una gran majoria social a favor de l’Estat propi es traslladés a l’esquema parlamentari, anticipant el que hauria de ser la política del nostre futur.
A aquesta imatge que bé podria ser adjectivada com de normalitat sobiranista, hi hem d’afegir el convenciment que allà on hi ha pacte (i per tant no majories absolutes) hi ha major qualitat democràtica. Allà on CIU li costi fer passos, ERC li donarà una empenta, i allà on CIU tingui dificultats per la difícil situació econòmica, ERC hi hauria de col·laborar. No se’ns ha d’escapar que tal situació –potser massa optimista- requereix de bons líders i forces polítiques responsables i lleials, més dedicades al bé comú que a l’interès propi. Massa idealista? Potser sí, però si els grans principis i ideals no apareixen ara, benvolguts lectors, quan ho faran? Ens sobren polítics de poca talla, però això és un altre tema… Sigui com sigui, no se’m acut millor naixement per a un Estat que aquell en el qual hi contribueixen dues grans forces que tradueixen els dos grans pols de la nació. El President Mas -el qual ja va ser alabat en aquest mateix espai– i el Sr. Junqueras semblen dos líders capaços d’una relació així.
Un servidor comprendrà que a aquestes alçades de l’article les persones amb més sentiment partidista hagin deixat de llegir. L’ideal del republicanisme clàssic i modern de l’equilibri de poders i el govern equilibrat no té masses adeptes avui dia, certament. Però al marge de la incapacitat manifesta del qui escriu per formar part del món dels partits, la imatge dibuixada d’un Parlament sobiranista amb dues forces potents que s’entenguin és indubtablement el camí vers el bé comú del país, entès com el dret a decidir i la capacitat de sortir de la crisi pel nostre propi peu.
A tot plegat cal afegir-hi encara un altre motiu: la idoneïtat d’aquests dos partits per esdevenir les dues futures grans forces d’una Catalunya independent, ja que la seva pluralitat ho permet. CIU pot agrupar el vot que va de la democràcia cristiana al liberalisme demòcrata de to anglosaxó (majoritari ara al partit), mentre que ERC –partit que amb Junqueras sembla decidit a recordar la seva rica tradició i complexitat ideològica- pot agrupar el liberalisme més progressista i la socialdemocràcia i la seva esquerra, a més de la tradició republicana (encara que el republicanisme polític, com a tradició transversal que és, té trets que també hauria de recuperar el centre dreta, per bé que amb el predomini de la tradició liberal en el mateix, és difícil). Ni a la dreta hi ha altres partits d’aquesta pluralitat ni a l’esquerra, on PSC (monolíticament encadenat a la socialdemocràcia més clàssica) i ICV (monolíticament post marxista) representen el dogmatisme més ranci i negatiu per a la política del país. Tant de bo ERC fos capaç de superar la tradicional fragmentació de l’esquerra per fer realitat un escenari de normalitat sobiranista com l’esmentat.
En termes de país, doncs, el millor que podria passar el proper dia 25N és la concentració del vot en aquests dos grans espais i l’obtenció d’una imatge clarament sobiranista a banda i banda de l’arc parlamentari. Aquest podria ser el mapa polític més adequat pel futur de Catalunya.
@jordifeixas
