El Nàstic va perdre la categoria aquest cap de setmana. La derrota davant l’Extremadura (0-1) i el triomf d’un rival “directe” com és el Tenerife van condemnar el conjunt grana a retornar a Segona Divisió B després de quatre temporades al futbol professional.
Feia dies escrivia “Mentre hi hagi vida…” en aquest mateix mitjà. Parlava sobre la gesta que necessitava l’equip, novament, per salvar-se. Deia que calia mantenir l’esperança fins al final. Doncs bé: unes setmanes més tard, els resultats que el Nàstic necessitava no s’han assolit i aquest ha acabat baixant a Segona B.
El descens s’ha anat coent a poc a poc, però no per això deixa de ser dolorós. El club i l’afició s’han emportat un autèntic cop de mall. L’equip ha completat la tercera temporada consecutiva lluitant per la salvació, i en aquesta última ha consumat un descens anunciat. Uns números ben pobres fora de casa, i amb uns registres golejadors que deixen molt a desitjar, han impedit al Nàstic continuar un any més a la categoria de plata. Cal destacar que a domicili només s’han sumat 6 punts (tres victòries i tres empats). A més, la impossibilitat d’encadenar dues victòries consecutives en cap moment del curs ha fet que el descens sigui inevitable.
Cal fer una menció especial a l’afició, que les ha vist de tots colors. Ara fa tres anys, el Nàstic es va quedar ben a prop de l’ascens a Primera, a només un gol. Com hauria canviat la història! Des d’aquell moment però, patiment i més patiment per a uns seguidors que han hagut de presenciar partits molt i molt fluixos del seu equip, tant al Nou Estadi com lluny de Tarragona.
Temps ara per reflexionar i analitzar què ha passat i el perquè de tot plegat. Aquest exercici serà necessari per no repetir errors en un futur. Tot i així, des d’ara mateix cal posar-se a treballar en un nou projecte esportiu estable, que a curt o a mitjà termini ha de suposar un nou ascens. I parlo d’estabilitat, esportivament parlant, perquè realment és el que necessita el club. A nivell econòmic, l’entitat tarragonina es troba en un bon moment, sense deute (el club havia arrossegat un deute milionari des del 2012) i això permetrà disposar d’un equip competitiu el proper curs.
El Gimnàstic de Tarragona ha fet un pas (de gegant) enrere. Toca tornar a l’anomenat “pou” de Segona B, on el Nàstic haurà de suar de valent en camps extremadament complicats, alguns de petites dimensions, i d’altres fins i tot de gespa artificial. A més, a banda de les 38 jornades de lliga, cal recordar que després toca el play-off, i que si no es queda campió de la competició regular, la dificultat és molt elevada pel nombre d’eliminatòries. Diuen que pujar a Segona costa molt, i segur que ho experimentarem.
Confiança i molta paciència seran dos ingredients imprescindibles perquè el nou projecte triomfi. Aquest haurà de tornar a il·lusionar l’afició i portar el Nàstic altre cop a Segona A, que és el lloc que com a mínim es mereix estar. Per la història, per la ciutat i per l’afició, el club ha de tornar a gaudir del futbol i de la professionalitat. I el Nàstic ho farà, més d’hora que tard. No tinguem cap dubte que tornarem.
