Escrit el 24 de juliol del 2010: Escenes de tendresa, encara. De tendresa i d’una certa esperança. Potser no tot està perdut. Valors i formes. Valors i formes de la família. Hora d’esmorzar a la coberta de popa del Nieuw Amsterdam. A una certa distància observo la imatge d’un noi adolescent, 17-18 anys, no més però tampoc menys, acabat de dutxar i que arriba per seure a la taula que ja ocupen els seus pares, un germà i just a la taula del costat segur que oncles i cosins. Són 8 en total. Els pares, entre 45 i 50 anys. Aquest noi, que arriba quan els altres ja són asseguts amb els seus cafès, sucs i cereals amb llet, la primera cosa que fa abans de seure ell mateix és fer un petó al seu pare, a la seva mare i als seus oncles. Un petó de bon dia. Família americana. No se’ls veu gens carrinclons i riuen entre ells mentre comenten què faran al llarg del dia d’aquesta nova escala a la mar Egea. Són d’aquests americans que fan fins i tot de bon veure, que fan goig. De fet, són dels pocs americans que hi ha en aquest vaixell que fan goig. Un petó de bon dia als pares. Enveja i enyorança d’allò que hem anat perdent. D’aquestes formes primeres de l’amor i el respecte. Un petó de bon dia als pares. Són les 8 del matí i som a Kusadasi. Alguns visitaran Èfes. Jo no. La temperatura avui arribarà a 36º. Ja vaig ser a Èfes fa una vintena d’anys. Hi ha la façana de la Biblioteca de Cels, d’acord. Hi ha la casa de la Mare de Déu, on diuen que passà els darrers anys de la seva vida, entesos. Hi ha el museu i tot l’erotisme que conté. Molt bé. No hi aniré. Passejaré una mica pel port i pels voltants. Seuré en algun cafè a veure la gent. I, a més, tinc les cartes o epístoles de Sant Pau. I Heràclit. ¿Què més vols? Doncs mira, tan sols això potser: un petó de bon dia!
