L’esport d’elit està agafant un camí reaccionari i perillós que ens fa mirar enrere amb preocupació. A l’antiga Olímpia, les dones tenien prohibit fins i tot acostar-se als espais sagrats sota pena de mort. Semblava que havíem superat aquelles barreres, però avui, paradoxalment sota la presidència de Kirsty Coventry -la primera dona en ocupar el càrrec-, el Comitè Olímpic Internacional (COI) està aixecant murs nous. Aquesta vegada no són fronteres físiques, sinó barreres biològiques que pretenen dictar qui és “dona” o “home” per poder competir. El canvi de rumb és alarmant. Hem passat d’un marc que respectava la identitat i els drets humans a unes polítiques que semblen obsessionades amb la “puresa genètica”. I el més trist és que aquest gir no es basa en la ciència, sinó en una narrativa neoconservadora i neopuritana de por que ignora completament la realitat en favor d’un relat d’alarma social.
És important aportar dades a aquesta desinformació. Davant del soroll de qui parla d’una “invasió” en l’esport femení, les xifres ens diuen tot el contrari. Segons les dades recollides per Darko Decimavilla, fundadori de No Binaries España, la realitat és molt diferent: des del 2004, han passat pels Jocs més de 100.000 atletes. D’aquests, només 6 han estat persones trans*. Això és un percentatge molt escàs, un 0,006%. Si mirem el detall que aporta Decimavilla, la dada és encara més rotunda: dels sis atletes, només una era una dona trans; els altres cinc eren un home trans i quatre persones no binàries (tots ells assignats com a dones en néixer). Per tant, la idea que la categoria femenina està en perill per una “allau” de dones trans és, directament, una mentida. S’està legislant contra una minoria minoritària que no suposa cap risc real per a la integritat de la competició.
És especialment greu com s’està retorçant la ciència al servei de la transfòbia. El COI s’aferra al “gen SRY” per excloure atletes, tot i que el seu descobridor, Andrew Sinclair, ha insistit que la seva presència no garanteix cap avantatge competitiu. Reduir una persona a una seqüència genètica ens recorda perillosament als Jocs de Berlín de 1936, on el nazisme va utilitzar l’esport com a propaganda i laboratori de puresa racial. L’obsessió pel control dels cossos no és nova, però sempre ha estat cruel. A aquells mateixos Jocs de Hitler, l’atleta Dora Ratjen —una persona intersexual— va ser forçada pel règim nazi a competir com a dona per pur interès polític i medaller. Avui, el COI de Coventry sembla voler fer el mateix camí de classificar els cossos.
Aquesta ofensiva del moviment MAGA contra l’esperit esportiu no s’atura en l’olimpisme; l’ombra de l'”home taronja” s’allarga fins a condicionar la FIFA en el pròxim Mundial de futbol 2026 a l’Amèrica del Nord. Sota aquest nou ordre, el que es ven com la gran festa de la fraternitat planetària s’ha transformat en el ‘Mundial de l’exclusió’: un torneig on el dret a vibrar amb un gol de la teva selecció depèn directament de passar el sedàs de les duanes. Mentre la FIFA es lucra amb el discurs de la unió mundial, tolera que 39 països —la majoria del Sud Global, com Haití o el Senegal— quedin amb les graderies buides. És el cinisme portat a l’extrem: s’exigeix que seleccions com la de l’Iraq o la República Democràtica del Congo generin audiències i donin espectacle, mentre es veta l’entrada a les seves aficions, segrestant l’alegria popular per pura dèria ideològica. Si els organismes que han de vetllar per la universalitat de l’esport es pleguen i es converteixen en mers titelles de l’agenda política del país amfitrió, l’esport internacional es pot donar oficialment per mort. Estem permetent que l’entusiasme pel joc sigui aixafat per l’histerisme policial de l’ICE, on la sospita i el prejudici substitueixen la convivència.
L’Olimp s’allunya a passes de ciclops gegants, tancant-se a la diversitat i venent-se al millor postor. Per voler eliminar una “amenaça” que no existeix, estan disposats a trinxar-ho tot. Un podi que exigeix un certificat de puresa genètica és, en realitat, un podi buit de valors; unes graderies que s’omplen sota la vigilància del control de visats són el decorat d’una derrota moral. Necessitem, ara més que mai, recuperar un esport que abraci el llorer, la diversitat i complexitat humana, en totes les seves formes i no un que funcioni com un fred mecanisme de validació biològica al servei del populisme més reaccionari.
