En aquesta primera etapa del Sínode extraordinari sobre la Família, que ha engegat el Papa Francesc a Roma, ja s’ha posat en relleu que a l’Església Catòlica actual coexisteixen diverses orientacions ideològiques i diferents sensibilitats sobre quin ha de ser el rumb de la nau eclesial en la seva navegació a través d’un món amb múltiples problemes i en constant evolució.
De fet, tant o més que en altres èpoques, hi ha dos corrents en clara confrontació. El corrent obert al present i al futur, representat pel mateix Francesc i pel cardenal Walter Kasper, amb força seguidors, i el corrent més tancat, aferrat al passat i defensor de l’”statu quo”, propugnat per la “vella guàrdia” refugiada a la caverna del funcionariat vaticà. Els observadors coincideixen a assenyalar que, ara com ara, és el corrent liderat per Bergoglio el que s’està obrint pas i el que sembla que pot garantir millor l’increment de la vitalitat de l’Església a dia d’avui, i la perpetuació del missatge cristià en una perspectiva de futur. La segona oportunitat que Francesc ofereix als divorciats perquè se sentin dintre de l’Església i el tracte comprensiu ofert als homosexuals, són dues clares mostres que un nou esperit ha davallat sobre la seu de Pere.
El Papa Francesc és un excel·lent coneixedor de les característiques que actualment configuren les societats occidentals: la permanent revisió de les idees, la crítica severa a tota mena d’institucions, la renovació de certes tradicions, l’aparició de nous corrents socials contestataris, l’esclat de nous fenòmens culturals i artístics, etcètera. De tot això, n’és conscient aquest Papa. Ja n’era abans de ser elegit, però ara que està situat al cap de la comunitat universal dels creients en Jesucrist, aquesta consciència l’empeny a passar per damunt de conductes eclesiàstiques obsoletes i de formulacions doctrinals que s’han tornat incomprensibles, sobretot per a les noves generacions de cristians.
El que sedueix de Francesc és el seu nou estil d’estar al front de l’Església. Un estil gens hieràtic ni ampul·lós, sinó senzill i veraç. Un estil que comença dient que per a Jesús no existeix el poder, i que explica al món que el Papa no és un poderós, sinó un servidor. Aquesta és la raó per la qual usa sovint els termes: tendresa, humilitat, misericòrdia, proximitat, compartir, no refusar, renovació, joia, entre d’altres.
Tanmateix, Francesc no és un líder acomodatici, ni un tou, ni un contemporitzador. Les seves reaccions enfront de l’explotació o de l’opressió són sempre contundents. I ha estat ell qui ha posat l’accent en un fenomen que ha aparegut en els darrers anys: els exclosos de la societat. No es tracta dels explotats o dels oprimits, sinó de les persones que se les col·loca fora de la societat, de tots aquells que, per la raó que sigui, són considerats “sobrants” i, per tant, desnonats de per vida.
Al document potser més rellevant del Papa Francesc, La joia de l’Evangeli, hi trobem una crítica radical del liberalisme imperant als països occidentals. Escriu Francesco: “Alguns suposen que tot creixement econòmic, afavorit per la llibertat de mercat, provoca per si mateix una més gran equitat i la inclusió social. Aquesta opinió no ha estat mai confirmada pels fets i, a més, expressa una confiança ingènua en la bondat dels qui detenen el poder econòmic i en els mecanismes sacralitzats del sistema econòmic imperant”. D’altra banda, Francesc detecta i refusa “una nova idolatria del diner” i el que l’acompanya: l’afany de poder i de tenir sense límit.
Aquestes són algunes de les línies que esbossen el retrat de l’actual líder de l’Església Catòlica. Un cristià plenament dedicat a presentar el missatge evangèlic sense complexos eclesiàstics (“Déu no tem les novetats”), sense temor a les reaccions dels capitostos de la terra, i amb la joia de qui lluita per una causa veritable, justa i favorable a la regeneració de la vida de tota la comunitat humana.
