En el meu somni ja s’havien celebrat les eleccions catalanes i també les espanyoles. Era un somni que protagonitzaven uns personatges polítics desconeguts. De fet, jo no els havia vist mai. Uns eren més dretans, i uns altres mes esquerrans. Uns eren catalans i els altres espanyols. Tots ells eren gent desperta, amb mentalitat nova, gens condicionada per esdeveniments del passat. S’havien reunit per tractar de la realitat de les nacions de l’Estat espanyol. Tenien a la ment un únic objectiu: inventar una fórmula d’Estat plurinacional, prescindint de les autonomies i descartant el projecte federal. Buscaven una cosa nova. Volien engendrar un Estat on s’hi trobessin còmodes les nacions catalana i basca, i qui sap si la gallega. Estaven disposats a demostrar que hi havia intel·ligències polítiques al territori de les Espanyes –un plural que usaven els romans- per poder abordar amb competència i credibilitat la qüestió essencial de l’Estat espanyol: la convivència entre les nacions que actualment només hi cohabiten.
Debatien entre ells, els protagonistes del meu somni, catalans i espanyols, i se’ls notava que eren conscients que si sabien portar les converses fins a un acord estable de convivència, podrien passar a la Història d’Europa (així, amb majúscules). La dialèctica entre ells, però, no era un camí de roses. De fet, van anar escorcollant tots els racons del conflicte. Els espanyols argumentaven dient que els catalans havien radicalitzat massa la seva posició; els censuraven perquè no tenien en compte les idees i els sentiments de la població de cultura i de parla castellana; els reprotxaven que havien fet córrer mala sang i odi contra Espanya, i que tenien la epidermis hipersensible davant de qualsevol actuació política espanyola. Els catalans, al seu torn, retreien als espanyols la persistència d’una mentalitat imperialista que arrosseguen des de fa segles; els acusaven de prepotents i d’incapaços de dialogar d’igual a igual; i els tiraven en cara els tics centralitzadors a l’hora de governar.
En el meu somni, doncs, malgrat que catalans i espanyols multiplicaven l’al·legació de les seves diferències i no cedien en les seves posicions, em va semblar que, en un moment determinat, estaven madurs per signar un pacte d’obligat compliment sota la condició que, si sorgien incompliments o desavinences insalvables, se sotmetrien a la resolució d’un tribunal de la Unió Europea. Estaven a punt de signar quan em vaig despertar. Vaig haver de tornar a la realitat del procés engegat cap a la independència de Catalunya, amb els polítics reals, els favorables i els contraris al procés, i se’m va posar la pell de gallina veient la difícil peça que tenen al teler.
