Repartir diners entre els contribuents amb fills que cursin primària o secundària és el val escolar. El material escolar així esdevé un bé fungible que es renova cada curs, estigui com estigui. Fins i tot nou, com passa amb els productes escolars de moda (“legamis”, per exemple) que substitueixen els més clàssics i permanents. Una mala classe d’economia circular per començar el curs.
El cas de l’agenda també és prou explícit. Les escoles acostumen a dotar-se d’agendes adaptades al seu curs escolar però la disposició del val escolar equival a la seva substitució per altres més “wonderfull”. Dues agendes no són útils i una, totalment nova, acaba al cubell de la brossa. Benvingut malbaratament.
Els diners públics que s’escampen indiscriminadament s’han de gastar encara que no sigui necessari. Això és malbaratament. Incorpora distorsions de mercat, com la que han denunciat els llibreters, quan han constatat que el val escolar no entra a les seves botigues, i, el que és més greu, esdevé una corrupció educativa. Això no és propi del catalans, més austers i més prudents a l’hora de gastar.
Les polítiques socialistes, que no republicanes (en el sentit de defensar les llibertats fonamentals), esdevenen un càrrega col·lectiva amb múltiples derivades. La primera, l’impacte en el dèficit públic (més despesa pública que es va multiplicant); la segona, per activar l’economia de manera artificial, sense productivitat associada; i la tercera, per desvirtuar el valor de les coses i el seu aprofitament per cursos següents o entre germans.
El socialisme no és justícia social, és comprar la pau social pagant de forma conjunta un estipendi sense nom ni cognoms. I això és un problema per a tots, en la mesura en què les persones no assumeixen les seves responsabilitats individuals i els compromís moral deixa d’existir (tot està bé, i no es pot recriminar res). I l’agenda escolar n’és només un exemple. A les institucions, amb la despesa pública, passa el mateix de forma exponencial. Cal esgotar les partides pressupostàries al preu que sigui, cal justificar inversions més enllà del que es pugui i cal eixugar la caixa dels estalvis per demostrar gestió pública. En definitiva, un desastre.
França, com pateixen tants catalans de la Catalunya Nord, ja toca fons i planteja retallades de la despesa pública, no perquè les consideri innecessàries (malauradament, encara no han assolit aquesta consciència dels valor de les coses) sinó perquè no poden pagar el deute que les finança. França és el primer estat que està en aquest situació de forma explícita. També hi anirà al darrera l’estat espanyol. Un eventual estat català ja hauria dit prou al malbaratament de recursos públics.
La productivitat prové de l’aprofitament dels recursos, siguin la força laboral siguin la matèries primeres. Una bona gestió és més productivitat. Una bona previsió de recursos és productivitat. Una feina ben feta és productivitat. I això, són matèries que els catalans dominen. Per això ens en podem sortir, ens en sortirem i podem reeixir. Col·lectivament, les exigències cada dia seran més grans. Però la solució no és el centralisme socialista que intervé en les relacions laborals, personals i financeres de la gent. La clau és confiar en les qualitats dels nostres conciutadans, la seva creativitat i el seu impuls per superar-se. Si no és així, hi ha mala peça al teler!
