Aquest matí la premsa ens ha informat d’un nou escàndol del senyor Carod. La Sindicatura de Comptes, sota la direcció del socialista Joan Colom, revela importants irregularitats a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) en els seus comptes del 2007: subvencions irregulars, pagaments duplicats a la Seguretat Social, ús abusiu de targes de crèdit fins i tot per persones en situació d’excedència, cobraments irregulars de bestretes, dinars de treball que generaven factures i dietes simultànies, etc…
No crec que res de tot això sigui excepcional a casa nostra; normalment, ni tan sols no és notícia. A Catalunya la màniga ampla de la corrupció, més que una màniga és un camal. Comparin vostès la recent crisi laborista del Regne Unit i preguntin-se si al nostre país hauria estat possible.
Aleshores, a què respon aquesta filtració? Permetin-me que tendeixi a buscar la resposta en Maquiavel (El príncep) o fins i tot en Borges (Historia universal de la infamia). No vull dir que tot el que la premsa ha divulgat no sigui cert. Però, per què s’ha divulgat ara, precisament?
Aquesta és la pregunta que s’han de fer els analistes. La lectura fàcil, la deliberadament buscada, és palesar que el Sr. Carod, en els seus sis anys escassos de poder, les ha fet de tots colors i no s’ha caracteritzat, precisament, ni per la discreció ni per la continència verbal. Ara només li faltava afegir als seus demèrits el de la corrupció. Com diu Rubert de Ventós (El cortesà i el seu fantasma) el polític ha de dimitir quan la corba ascendent de l’eficàcia s’entrecreua amb la corba descendent de l’escrupolositat. Ara, doncs, li hauria arribat el moment. No els sembla, tanmateix, que l’anterior explicació és massa fàcil? No creuen que la notícia arriba massa puntual i precisa?
El tripartit és un nus d’escurçons; les estratègies de poder s’entrellacen de faisó diabòlica sota la batuta d’un president tan enteranyinat com el qui més; fins i tot en el sí de cadascun dels partits que el composen el caïnismne fa feredat.
Si a això hi afegeixen que els partits polítics ja no són un medi sinó una finalitat en si mateixa, com ens recorda un analista de renom, fàcilment trobaran una explicació més raonable, per bé que molt menys racional, a tot l’afer.
La política ho és tot menys racional; es fa amb les vísceres. Estiguin atents a les reaccions i a les declaracions. Si és que arriben.
