Duia la Carlota a coll. La criatura té cinc mesos i no pot endur-se-la al Montseny; l’ha de deixar a Roda de Ter. Mentre travessaven les sis arcades del pont el cor se li feia miques. Els francesos havien arribat a Vic, el seu marit Teodoro era fora amb l’exèrcit i ella havia hagut de fer un pensament perquè la ciutat no era segura. L’Agnès i la Joaquima, de tres i quatre anys, anaven dins les alforges de l’ase i s’ho prenien com un joc, però l’Anna i el Josep, de nou i vuit, caminaven al seu costat amb cara de cansats. Porten tres hores trescant des que han sortit de Vic.
En arribar a casa de la família De Mas poden dinar i reposar una mica. Després, en acomiadar-se de la Carlota li ha semblat veure la cara del seu petit Francesc, mort fa unes setmanes. No ha pogut frenar un parell de llàgrimes i l’Anna li ha preguntat mare, et passa res? Arriben a Taradell quan ja és de nit, sopen una mica de pa amb llonganissa i dormen unes hores. Avui la Joaquima fa vint-i-sis anys.
L’endemà es lleven encara fosc. El Miquel, el mosso que els acompanya, l’ajuda a espavilar els nens. Una mica abans d’arribar a Sant Andreu de la Castanya, mentre els dos grans discuteixen arran d’una papallona que el Josep volia caçar, se’ls hi fa migdia. El Miquel porta l’Agnès a collibè. Resen l’Àngelus i es refan a la masia.
Després baixen cap a Coll Formic i comencen el darrer tram cap el Pla de Calma. El camí des del coll s’enfila i descansen una estona a una font que hi troben. Potser siguin les circumstàncies, però a la Joaquima li ha semblat que l’aigua d’aquesta deu és la més fresca i deliciosa que ha tastat mai. Ja és el capvespre quan veuen l’ermita de sant Cebrià i, una mica més avall, les teulades del mas del Clot de la Móra, on els amics Cortada els havien promès d’acollir-los en cas de necessitat. Petits i grans criden d’alegria i ella dóna gràcies a Déu. Al davant, els cingles de Bertí, formidables i impassibles, els hi donen la benvinguda a aquell indret.
Fou el 16 d’abril de 1783 quan Joaquima de Vedruna i Vidal va néixer al carrer de l’Hospital a Barcelona, a tocar de la plaça del Pedró, i tot seguit va ser batejada a Santa Maria del Pi. Era el cinquè fill d’en Llorenç de Vedruna i Mur, procurador causídic –una mena de notari-, i de Teresa Vidal i Orriols. Després de la Joaquima encara nasqueren tres fills més. Mitjançant algun preceptor la Joaquima aprèn a llegir i escriure en català i en castellà. És una nena amb una gran sensibilitat humana i espiritual. Abans de fer els dotze anys demanà de ser admesa a les monges carmelites del convent de l’Encarnació, al costat de casa seva, però la priora li aconsellà que s’esperés perquè era massa jove.
A la Reial Audiència -a l’actual Palau de la Generalitat-, amb el senyor Llorenç també treballava com a procurador causídic en Teodoro de Mas i Solà, un vigatà de vint-i-quatre anys, hereu d’una noble família osonenca. S’havien fet amics i acceptà el seu oferiment de dinar els diumenges a la seva llar amb la família. Després d’un temps freqüentant la casa en Teodoro demanà al seu amic la mà d’una de les seves filles, però no pas de les grans sinó la de la Joaquima, que encara no tenia els setze anys. El senyor Llorenç li ho transmeté a la seva filla, sense imposicions, i ella acceptà de compartir amb en Teodoro la seva vida. Ell comunicà als seus pares la seva decisió, però no ho van acceptar perquè havien previst una pubilla rica amb un dot que eixugués els deutes que pesaven sobre el seu patrimoni. Però Teodoro tira pel dret i el diumenge 24 de març de 1799 es casa amb la Joaquima a l’església del Pi. Els seus pares no hi assisteixen i, a més, fan una mala rebuda a la jove quan el seu fill la porta a Vic. El nou matrimoni s’instal·la a un pis del carrer Rauric i tot seguit neixen l’Anna i després el Josep Joaquim. I el 1803, el mateix any en que moria el senyor Llorenç, naixia el Francesc. En néixer l’Anna, els pares del Teodoro es van estovar i, finament, el 1804 van cedir tots els béns familiars al seu hereu.
L’Agnès i la Joaquima, neixen després. Però la vida tranquil·la s’acabà en arribar la Guerra del Francès. El juny de 1808 hi ha l’escaramussa del Bruc i després de la derrota dels francesos a Bailén al juliol les tropes espanyoles encerclen Barcelona. Era ja setembre, i els barcelonins que poden abandonen la ciutat. La casa pairal dels De Mas a Vic, el Manso Escorial, sembla més segura i marxen cap allà malgrat que la Joaquima està de vuit mesos. El trajecte en carruatge era d’una jornada i mitja i probablement passaren la nit a la Garriga, o a l’Hostal de l’Abella a Sant Martí de Centelles. A Vic en Teodoro busca feina com a procurador i neix la Carlota.
Al desembre les forces franceses de Saint-Cyr trenquen el bloqueig espanyol i entren a Barcelona. Cinc dies després en Teodoro s’allista i és nomenat capità, però no entrarà en combat fins el març. El Francesc mor sobtadament amb cinc anys a començaments del 1809. Els francesos ocupen Vic a l’abril i la majoria de vigatans fugen. La Joaquima i els seus fills marxen al Montseny i viuen a una masia. Al juny tornen i la Carlota mor al setembre amb onze mesos d’edat.
La família retorna a Barcelona a les acaballes de la guerra, el 1814. La Teodora ha nascut a Vic el 1810, i també la Teresa el 1813. En Teodoro reobre el seu despatx de procurador, neix la Teresa aquell mateix any i la Maria del Carme –la Marieta- l’abril de 1815, però la Joaquima mor un mes després amb nou anys d’edat. El gener de 1816, com a mestressa del Manso Escorial, Joaquima assisteix a la matança del porc. En Teodoro ha tornat de la guerra dèbil i demacrat i ella fa temps que està molt amoïnada; és probablement per aquesta ànsia que en tornar de Vic contrau una erisipela. La pell se l’inflama i pateix febre i vòmits. Quan el seu marit cau malalt de tuberculosi ella no el pot cuidar i ho fa la seva mare, la Teresa Vidal. Però tan sols vuit dies després, el 6 de març, mor en Teodoro. I al maig, mor també la seva mare. La Joaquima, vídua i orfe, decideix marxar a Vic. Té trenta-tres anys i sis fills vius.
Com a senyora del Manso Escorial Joaquima ha d’intervenir en les tasques del mas i en la gestió de masovers i camps. Poc a poc el seu parlar esdevé vigatà. En Teodoro havia designat hereus la seva muller i els seus descendents, però els cunyats de la Joaquima i una tia sobrevinguda li demanen contribucions econòmiques i li interposen plets, i ella ha de lluitar per preservar el patrimoni. Mentre, educa els fills en la senzillesa i en la generositat, i els seus germans de Barcelona l’ajuden a atendre’ls, i també l’aconsellen a l’hora d’afrontar els litigis. La intenció de la Joaquima, quan els fills siguin grans, és d’ingressar en un convent i ara, en la seva vida quotidiana, continua amb la seva relació confiada amb Déu: no deixa la pregària diària en qualsevol racó i comença a dormir sobre d’una màrfega i amb una pedra com a coixí, perquè Crist, com diu l’Evangeli, no té on reclinar el cap. A més assisteix als malalts de l’Hospital de Vic dues nits a la setmana i els divendres hi va durant el dia amb les seves filles. El 1818 la gran, l’Anna, ingressa al monestir de les clarisses de Pedralbes.
Un dia del 1819, tornant de Barcelona, en arribar a Vic l’ase on va muntada no es vol aturar davant el convent de les carmelites, on ella sol assistir a missa, i continua fins l’església del caputxins, la Divina Pastora. I allà coneix Fra Esteve Fàbrega, el Pare Esteve d’Olot. Poc després començarà a dirigir-se espiritualment amb ell.
El 1821 el seu fill Josep ingressa a l’abadia trapenca d’Aiguebelle, però en surt poc després i s’allista a les tropes absolutistes anti-liberals. L’any següent el govern liberal els incauta tot el patrimoni i Joaquima i les quatre filles que li queden emigren a França. S’instal·len a Prada del Conflent, on coneix en Josep Estrada, pare d’una família nombrosa, dedicat al tèxtil i administrador de l’hospital d’Igualada, amb qui fa una gran amistat. El 1823 el Josep entra a Vic amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís, i al maig retornen mare i filles, però com que no han recuperat el Manso el senyor Estrada les acull a Igualada. Aquell agost el Josep es casa amb la vigatana Rosa Poudevida –la Roseta-, en qui Joaquima confiarà per ajudar el seu fill, poc realista i de tarannà més aviat autoritari i abúlic. La parella marxa a viure a Igualada. A l’octubre l’Agnès s’esposa amb Josep d’Argila, oriünd del casal dels Argila a Gurb, i s’instal·len a Vic. Allí retornaran la Joaquima i les noies al novembre, quan recuperen el Manso Escorial.
Un dia Fra Esteve li diu que en comptes de ser monja contemplativa el que hauria de fer és fundar una nova institució dedicada a l’ajuda dels malalts i necessitats i a l’educació de les noies. A partir d’aleshores, cada matí dedicarà una estona a la capella del caputxins, demanant ajuda per esbrinar si aquella aventura és el que Déu espera d’ella i com l’ha d’entomar. El juny de 1824 el naixement del Lluiset a Igualada la fa àvia per primera vegada. La Joaquima té quaranta-un anys. Les tres filles que li resten passen temprades amb ella i d’altres amb el Josep i la Roseta.
Amb Fra Esteve prepara les constitucions del nou institut i el recent bisbe de Vic, Jesús Corcuera, els dóna suport. En començar el 1826, el dia de l’Epifania, pronuncia els tres vots religiosos a la capella del bisbe i signa la professió com a Germana Joaquima del Pare sant Francesc. L’endemà renuncià als seus béns en favor del seu fill, i començà a preparar nou noies –Veneranda Font n’és una- de famílies humils que havien manifestat al Pare Esteve el seu desig de ser religioses de clausura i que, com que no tenien dot, només els era permès d’aspirar a entrar en un convent com a monges llegues. La Regla de la nova congregació que preparen trenca amb la tradicional distinció entre monges de cor i llegues: només hi haurà una classe de Germanes. Dominen els elements de l’espiritualitat franciscana, però el bisbe prefereix que el naixent institut tingui filiació carmelita, i finalment prenen l’hàbit marró del Carmel i passen a anomenar-se Germanes Terciàries de Maria Santíssima del Carme. El nom actual és el de Carmelites de la Caritat-Vedruna.
El diumenge 26 de febrer de 1826 Joaquima i aquelles primeres vocacions assisteixen a missa a la Divina Pastora, resen un Viacrucis i després de rebre del prior una creu negre i llisa, sense Sant Crist, caminen cap el Manso. Joaquima entrega les seves darreres monedes a un captaire i, en arribar, els masovers els hi preparen unes farinetes per dinar. Aquesta dia és considerat la data fundacional.
La masia pairal es converteix en noviciat. I en una escola, perquè l’endemà comencen les classes amb tretze nenes. Les Germanes no cobren res i es mantenen planxant, emmidonant i cosint roba; i amb almoines. A més, en parelles, van a vetllar malalts allà on els hi ho demanen. Però tot seguit comencen els entrebancs. Cinc de les primeres es fan enrere. Alguns eclesiàstics no entenen que una dona endegui una nova institució a Vic, on n’hi ha tantes. També en la seva família i altres famílies benestants s’avergonyeixen de que una senyora es rebaixi a fer aquelles tasques. I per acabar-ho d’adobar, uns brètols van sovint a molestar-les amb crits i bromes de mal gust. Finalment li aconsellen de marxar a un lloc més cèntric, i es traslladen a un pis del carrer de la Riera.
Arriba el 1827 i s’esdevé la revolta dels Malcontents, uns ultres que consideraven que Ferran VII era massa tou amb els liberals i volien com a rei el seu germà petit, en Carles. El Josep és detingut i empresonat a Hostalric durant vuit mesos. Aquell mateix any la seva filla Teresa entra com a novícia al monestir de les Clarisses de Pedralbes i Joaquima fa la primera fundació fora de Vic, l’hospital de Tàrrega.
Precisament des de Tàrrega escriu al seu fill a la presó: «… Tot el que faig durant el dia ho ofereixo pregant per tu. (…) No temis, fill: em sembla que passes algunes estones de mal humor i jo t’asseguro que si no tingués aquest clau entravessat al cor, tindria una gran satisfacció. En entrar a la vila de Tàrrega, la major part de la gent sortiren a rebre’ns. No sé com explicar-te les atencions que tinguérem (…) Però, fill, conec que el Senyor no em vol donar els gustos si no és mesclant-hi una mica d’amargor». Des d’aquella primera fundació Joaquima no es limita a fer les gestions institucionals i jurídiques prèvies, sinó que acompanya les Germanes en la presa de possessió de l’hospital, escola, etc., i s’hi està amb elles fins que queden ben instal·lades. Després sovint les escriu i les visita. I és clar, va recórrer milers de quilòmetres o, millor dit, centenars i centenars de llegües a cavall, en mula o diligències. Parla amb ajuntaments, juntes de beneficència i juntes d’instrucció primària, i són aquestes institucions les qui li sol·liciten que posi en marxa una casa de caritat, un hospital o una escola. La bona feina i l’entrega de les Germanes aviat és palesa i fa que siguin reclamades en molts llocs. Però no són tot flors i violes i Joaquima sovint va haver d’exercir una gran fortalesa per negociar els contractes, per manegar interferències de mala fe de les institucions o de persones, i també deslleialtats d’algunes Germanes.
El 17 de novembre de 1829 desembarquen a la Casa de la Caritat de Barcelona la mare Veneranda Font amb altres set Germanes. El centre acull més de mil vuit-cents marginats: orfes, esguerrats físics i psíquics, alcohòlics, abandonats… Joaquima arriba amb elles i durant un mesos es posa al davant de les tasques. Durant aquesta època, per la Rambla, un dia coneix una noia de Malgrat de Mar, Paula Delpuig, i la crida a unir-se a elles. El desembre següent la Paula ingressarà al noviciat de Vic.
Joaquima procurarà aconseguir el màxim nivell docent en les escoles. A més de la lectura, l’escriptura i les labors femenines bàsiques, introdueix en el pla d’estudis les quatre regles aritmètiques i altres habilitats. Forma a les Germanes des del noviciat i els hi diu que en la tasca educativa utilitzin sempre la força de l’amor i de la persuasió i no els cops de regle. Una escola s’ha d’assemblar a una llar, «heu de mirar les nenes que eduqueu com si fossin filles vostres», els hi recomana.
L’estiu de 1828 mor Fra Esteve i Joaquima es queda sense el seu suport. L’any següent funda l’hospital de Solsona, i el de Manresa, on tan sols s’hi estaran dos mesos. La seva filla Marieta entra al noviciat del monestir cistercenc de Vallbona, i allà hi anirà també la Teodora l’any següent. El 1831 té lloc la fundació de l’hospital i l’escola a Cardona i després la de la Casa de la Caritat de Vic. El 1835 la baronessa de Savassona els fa donació de quatre cases al carrer dels Caputxins, avui dit de Santa Joaquima de Vedruna. La comunitat deixa les dues que havia llogat cinc anys abans, al davant mateix. Des d’aquell moment aquest lloc serà la Casa Mare.
Amb la guerra carlina en el seu apogeu el Josep ha de fugir a França amb la seva família el 1836. A Vic té lloc una represàlia contra ciutadans considerats carlins i l’abril de 1837 Joaquima és detinguda i empresonada al ruïnós palau dels Montcada. Allà hi passa cinc dies. En sortir es trasllada a Barcelona, a la Casa de la Caritat. Mai no ha fet cap manifestació política, però és la mare d’un carlí conegut i, a més, són temps en què els governs liberals prohibeixen als religiosos de vestir l’hàbit i els fan fora dels convents expropiant-los. A Vic són clausurats el noviciat i la Casa Mare. Joaquima marxa a Berga amb setze Germanes, i allà treballaran a l’hospital carlí curant ferits dels dos bàndols. El juliol de 1840, un dia abans de l’entrada d’Espartero, fugen pels Pirineus i arriben a Perpinyà baldades i algunes malaltes. Lloguen un pis, atenen malalts i necessitats i fan diverses feines per a guanyar-se la vida. Joaquima escriu, segueix i anima les que s’han quedat a Catalunya. Paula Delpuig, des de Vic, i Veneranda Font, des de Barcelona, fan de pal de paller.
A la primavera de 1843 retornen de l’exili. Algunes monges han mort a Perpinyà i només queden les comunitats de la Casa de la Caritat de Barcelona i dels hospitals de Solsona i Cardona. El primer que fa Joaquima és passar per aquests llocs a encoratjar les Germanes i també visita les seves filles als monestirs de Pedralbes i Vallbona. Finalment arriba a Vic el 16 de setembre. Té seixanta anys, però amb una empenta que només s’explica pel seu desig de fer el bé, es posa al davant de Paula Delpuig, Veneranda Font i Maria Casanovas per donar un nou impuls a la congregació. Reorganitza el noviciat i en un mes i mig posa en marxa l’hospital i l’escola de Sant Joan de les Abadesses. Entre el 1843 i el 1853 estableix dinou noves comunitats que atenen trenta-una activitats.
L’etern plet familiar finalitza el 1843. En nom del seu fill, encara exiliat, Joaquima paga a les seves cunyades la quantitat que falta per aixecar l’embargament del Manso i quan en Josep retorni dos anys després ja s’instal·larà al mas.
Per aquell temps Antoni Maria Claret col·labora en la formació de les novícies i Joaquima li confia la redacció d’unes noves regles a partir de la Regla inicial i de les Addicions que ella havia fet l’any 1845. El pare Claret les escriu just abans de marxar cap a Cuba. Però el nou bisbe de Vic, Llucià Casadevall, pretén donar una nova estructura a la congregació i fa introduir la figura d’un Director General. A la pràctica, Joaquima manté l’autonomia en la direcció de l’Institut, però allò no deixava de ser una intromissió que ella accepta amb humilitat i sense fer-ne un gra massa. La figura del Director General desaparegué l’any 1864 per disposició de la Santa Seu.
El 1849 Joaquima pateix el primer atac de feridura visitant les seves dues filles a Vallbona. Es recupera i segueix al peu del canó amb noves fundacions d’escoles i hospitals: Santpedor, Cadaqués, Malgrat, Caldes de Montbui… Ja fa uns anys que degut a l’estat dels seus bronquis passa els hiverns fora de Vic, però quan el 1952 es trasllada a la Casa de la Caritat de Barcelona, al costat de la mare Veneranda Font, ja no tornarà. El gener de 1853 acompanya les Germanes a la fundació de Vilafranca del Penedès, però a Montblanc, al novembre, només farà una visita posterior. Va en cadira de rodes i es comunica epistolarment amb les comunitats. El bisbe de Vic nomena un nou Director General i una vice-superiora general amb plens poders, la mare Paula Delpuig. Això origina desconcert entre les Germanes, convençudes que la successora havia de ser Veneranda Font. Però en una reunió amb Superiores Joaquima tornar a posar pau i donar confiança.
En vida seva encara hi ha les fundacions de Bellpuig, Sabadell i Puigcerdà. Ella conserva la lucidesa i l’alegria, contínuament agraïda als qui la cuiden. El Josep la visita cada setmana i un dia es planta amb un fotògraf i obté un retrat de la seva mare. També l’Agnès, ja vídua, la visita sovint.
A finals de juliol de 1854 el còlera arriba a Barcelona i a la Casa de la Caritat l’epidèmia se’n duu més de quatre-cents asilats. A la matinada del dimarts 28 d’agost Joaquima pateix un atac de feridura i, tres hores després, un de còlera. En uns moments de lucidesa rep els darrers sagraments i la seva vida s’apaga definitivament a un quart de dotze del matí deixant al seu darrere sis fills, onze néts i cent cinquanta Germanes. També va deixar conservada una petita part del seu epistolari, cent setanta-dues cartes adreçades als seus fills i a les Germanes, lletres plenes d’espontaneïtat i realisme, de recomanacions entranyables i de conviccions. Als escrits hi palpita la vida i mostren el seu tremp espiritual, la dona vital i extravertida que hi havia al darrere i que mirava d’implicar els altres en fer el bé.
Joaquima de Vedruna va ser enterrada al Cementiri Vell de Poblenou però des del 1983 les seves despulles es conserven a l’oratori del Manso Escorial, en una urna de llautó repujat i vidre. A començaments de segle XX Josep Torras i Bages va instar la congregació a incoar el seu procés de canonització. El papa Pius XII la va beatificar el 1940 i Joan XXIII la va proclamar santa el 12 d’abril de 1959.
Dona d’empenta i, sobretot, plena d’amor a Déu i d’amor als altres, amor pouat precisament en la seva relació afectuosa i confiada amb Déu. La seva pregària i les seves penitències eren com la compressió d’una molla que després la impulsava cap enfora, vers el proïsme, sense pensar-s’ho gens. Només l’amor de Déu es troba sempre, l’amor mai diu prou, afirmava. I la seva vida va ser un corol·lari d’això.
