“Cuando tenga usted una reunión por ahí le aconsejo que lleve siempre una grabadora, de verdad. De verdad, porque no sabe las maldades que se hacen con alguna cosas. Es mejor siempre ir protegido. De verdad”. No, no era una amenaça, era un consell. Enrique Garcia-Castaño, excomissari de la policia nacional va dir exactament aquestes paraules a la Comissió d’investigació sobre la operació “Kitchen” al Congrés dels Diputats. I va dir-ho en més d’una ocasió durant tot l’interrogatori.
No és res que no intuíssim ja d’abans però que tot un excomissari de la Policia ho digui en públic no deixa de ser una mica xocant.
L’any 2013 esclatà l’escàndol del micròfon al gerro de flors del restaurant La Camarga de Barcelona. L’any 2016 es van fer públiques gravacions de les converses entre al despatx del Ministre Fernández Díaz y Daniel De Alfonso, el 2018 van sortir a la llum converses privades de l’ex amant del Rei emèrit Corinna Larsen que implicaven el CNI en una trama d’amenaces i coaccions, s’han transcrit diàlegs continguts en sumaris secrets entre actors polítics que res tenien a veure amb les causes investigades, s’han destapat corrupteles i relacions “perilloses” entre fiscals generals, jutges, policies, empresaris, polítics. Algunes de les trames, si no fossin certes, fins i tot farien riure -recordem el cas del “pequeño Nicolás” i els “compiYoguis” de la Reina Letízia i la Cospedal i el seu marit i els negocis dels Pujol i etc. -.
“Villarejo té una discoteca a casa seva” diuen pels mentideros. A més d’un, ja fa temps que se li van posar per corbata, i deu obrir cada dia els diaris esperant que no surti cap titular d’alguna “relliscada seva en algun dinar” -recordem la relació entre l’exjutge Garzón, l’actual Fiscal General de l’Estat que sortia en algunes converses de l’excomissari, per exemple-. El cas és que ens hem acostumat als escàndols i la degradació és imparable. Els escàndols cada vegada generen menys impacte i s’imposa la sensació de que és transversal la podridura i cap color polític que ha tingut veritable influència se’n salva. Paguen justos per pecadors.
La pugna pel poder ha tingut una cara molt camarga i “xusquera” quan tot aquest deep state s’ha començat a apunyalar en públic. Senyal de que hi ha menys pastís a repartir o bé que qui el repartia no ho ha fet prou bé. Coses que té la història. No obstant, traguem-ne alguna cosa en positiu si és que és possible fer-ho enmig d’aquest fangar: ha servit per adonar-se de que la bastida d’això de la “democracia que nos dimos entre todos” era més aviat una màquina de fum per tapar allò que es repartien “entre unos cuantos”.
Tot una generació de policies, jutges, banquers i polítics han quedat evidenciats. Una maquinària ben engranada que ja va servir al seu propòsit. Tinguem clar que ningú els ha fet fora de veritat del poder, l’hegemonia continua essent dels mateixos i probablement ja hi ha algun hereu de Villarejo que continua muntant-se una “discoteca” a casa. Potser, tal com ens avisava García-Castaño, ens haurem de protegir. Però no portant gravadores, sinó desallotjant amb el nostre vot a tots els que n’han estat còmplices durant dècades. No per casualitat, alguns actors polítics, generen tants anticossos entre alguns d’aquests que sempre ho han manat tot. Llàstima que molta gent -probablement bastant indocumentada- sigui arrossegada i s’aboni al linxament a segons qui pretesament en defensa d’una bandera. Malauradament hom diria que el “cunyadisme” s’ha convertit en el perill més gran per la democràcia.
