Dissabte passat el jutge Santiago Vidal va presentar a l’Ateneu Barcelonès el seu esborrany de constitució catalana. Al marge de les deplorables amenaces del CGPJ, la qual cosa converteixen en un acte de valentia la persistència del jutge en aquest camí, ens hem de plantejar la conveniència del fet que algú es dediqui a fer constitucions pel seu compte. Sense que serveixi de precedent, per un cop estic d’acord amb Duran i Lleida quan diu que això ho hauria de fer un Parlament constituent encara que, hi afegeixo, es pot obrir a diverses formes de participació ciutadana. Si el projecte de Vidal servís exclusivament per fer bullir l’olla tampoc em preocuparia massa. Em sabria més greu que condicionés el punt de partida perquè, mirant-lo al detall, em sembla un text fet des de la derrota permanent.
Només per començar, en l’article 3, quan es parla dels símbols nacionals, s’hi determina que la Diada Nacional ha de ser l’11 de Setembre, cosa bastant absurda per a una Catalunya independent. O bé es fixa com a Diada Nacional el dia de la independència, o bé el 17 de gener, commemorant la proclamació de la República Catalana per Pau Claris. Seguir commemorant una derrota un cop ja es té la victòria és recrear-se en un catalanisme obsolet i anar rascant la ferida perquè surti sang. Un cas semblant es produeix amb l’himne d’Els Segadors, tot i que això ja és més discutible.
Contravenint la recomanació de qualsevol filòleg que vulgui la supervivència de la llengua catalana a llarg termini, l’article referent a les llengües de l’estat diu que “la llengua oficial i pròpia de Catalunya és el català” per tot seguit dir que el castellà és llengua “cooficial”. És a dir, es podria haver resumit dient en un sol punt que les llengües oficials són el català i el castellà, però es redacta de manera confusa per tal d’aparentar que el català hi té algun estatus preeminent. Però el cert és que no en té cap, i que tot segueix com ara. Això es fa amb la premissa que la població castellanoparlant en farà, dels temes lingüístics, ‘casus belli’ cosa que no crec que sigui així entre la majoria de la gent. Per contra el que es faria amb una constitució com aquesta seria dotar d’eines jurídiques una minoria bel·ligerant radical.
Finalment, una mostra més de la mentalitat perdedora subjacent en la redacció de la Constitució és l’article 85 titulat “Catalunya nació de pau”. Fent de la necessitat virtut i, per tant, amb els fums habituals del catalanisme actual s’hi diu que Catalunya vol transmetre uns “valors” a la “resta de pobles del món” com ara la cultura, la justícia social i la protecció del medi ambient. Això es diu just després d’especificar que “Catalunya és territori lliure d’exèrcit i de forces armades”. Dic que és fer-ne de la necessitat virtut perquè, amb la conjunció d’aquests dos punts en un mateix article, intentem girar el mitjó de poble derrotat incapaç d’imaginar-se defensant-se, per vendre-ho com un seguit de virtuts que gairebé ens postulen com el poble escollit.
El mateix mecanisme, i la por a prendre decisions errònies típica del que sempre ha estat subjugat, és el que genera una superioritat moral que porta a extralimitar-se determinant constitucionalment si s’ha de dur el vel pel carrer, si s’ha de formar part de la Unió Europea, o l’absurd article que diu que els diputats no estan subjectes a disciplina de partit. Això només s’aconsegueix amb lleis i tractats com Déu mana i no amb una carta als reis escrita amb els ulls humits. Tot plegat és gairebé entranyable si no fos perquè estem parlant d’un assumpte molt seriós.
