Ser i ser dona. Una dona i què més dóna.
Com que vinc de plaça i tot eren dones potser m’han influenciat en l’escrit… Cosa que dubto, però que de segur m’ha ajudat a posar-lo com a segon article a el matí digital.
També és el dia de la mare, i un bon dia per parlar de mares, dones, filles, … tot femení avui.
Vaig comentar un dia que era una feina feixuga i, cada vegada n’estic més convençuda. A mida que avancen els segles… representa que les dones hem anat adquirint importància en tots els àmbits de la societat o si més no, més reconeixement en la feina que fem, dins i fora de casa. Però em dóna (mai millor dit i amb accent ) la sensació que aquesta lluita s’està deixant i, noies, la perdrem. La societat en general es segueix omplint amb hormones per no omplir-se amb neurones ( és científic eh ) o simplement supleixen en massa les neurones actives, per fer volum més que res … No rieu eh, als homes massa gràcia, no els fa. No els féssim enfadar!.
El que està clar és que hem de Ser. Ser humanes, mares, filles, dones, perfectes, llestes, guapes, ( i si ets rossa ja és la hòstia, amb perdó) amb estudis, sempre rialleres, no ens podem permetre el luxe d’estar malaltes ni queixar-nos, aprendre constantment, menjar-nos tots els marrons i … conformar-nos. Però només tenim aquesta possibilitat per tirar endavant.
Que trist, eh …sents a dir, el món serà de les dones (afirmatiu i contundent) … si?, i quan? . Portem 2.000 anys lluitant activament per una igualtat que no arriba. Fa tota una vida que ho sento (bé 39 anys, encara no, que no sóc tant vella). Ni obligats, gairebé, els homes (a partir d’ara, els hormonats) es podria dir que practiquen la paritat, llei al meu entendre poc justa però que segur va ser necessària, en càrrecs importants i en càrrecs no importants encara es fa més evident. I s’entreveu, doncs, a tots els nivells de la societat que no hi ha dones vàlides, o ens aparten d’entrada només per aquests fet, Ser dona?
No és un maltractament el no tractar-te per un igual? , a val… no ens piquen!, no rebem cops! només rebem en l’autoestima. Però ja se’ls passarà (parlen els hormonats), mireu resta d’hormonats, millor si no se’ls passa una més de calladeta. Això sí que ho tenen, se’ls ha de reconèixer, són més fortes que nosaltres, però a la vegada obedients…buf i sempre reivindicatives, que pesades són!, cosa que encara agrada menys, i força recargolades, no diré que no, la majoria, però tampoc són tant simples els homes com ens volen fer creure. O potser si.
Ja les hi val (a les hormones) actuar d’aquesta manera.
Una dona més i què més dóna.
Una mare sí que dóna i aquí he d’afegir que sí que hi ha hormonats que donen, i molt. Però avui, ho sento, és el dia de la mare… Ja veurem per Sant Josep.
