En anteriors articles ja havia parlat sobre incendis forestals, sequera, i el canvi climàtic, però avui estem vivint el compendi de totes les situacions en una sola crisi que es preveu s’allargarà. Podríem dir que estem immersos en un efecte dominó d’emergències ben diverses.
Quan els estius solen ser secs i calorosos el perill d’incendis augmenta i això ho sap tothom, però aquest estiu s’han ajuntat tots els astres per fer-lo molt més complex, llarg i perillós, ja que territorialment comprèn tot Europa, fins i tot en aquells països situats més al nord estan patint calorades i incendis forestals, el que evidència que el canvi climàtic ja és aquí. També podríem dir que aquest estiu serà el pròleg a un final d’any molt complex per la concatenació d’efectes sobre la població i a un canvi important sobre els efectes i la grandària de les diverses emergències que aniran arribant.
Els pròxims dies i mesos veurem incendis forestals molt difícils d’extingir, d’aquells que superen la capacitat d’extinció, d’aquells que deixen grans extensions cremades, bens materials i esforços de tota una vida convertits en cendres, i en el pitjor dels casos pèrdues de vides humanes o d’animals sense que ben poca cosa s’hi pugui fer per evitar-ho.
Les calorades i la manca de pluja, i els desitjos bojos de la societat postpandèmica de COVID però amenaçada d’altres pandèmies de gaudir dels espais naturals sense restriccions, o l’evidència de la manca de previsió d’unes mesures (moltes) que s’haurien d’haver pres abans, fan evidents que les emergències actuals superen la capacitat de gestió.
I d’aquí a pocs dies arribarà la crisi econòmica i de serveis energètics que també s’haurien d’haver previst amb molta antelació, i on la manca de serveis essencials no només afectarà a qui no ho pugui pagar, sinó que afectarà a tots els ciutadans i empreses europees per molts diners que tinguin. Ens hem fet excessivament dependents a l’energia elèctrica i ara ens troben en un atzucac.
La sequera que dia a dia es va fent més evident i on l’aigua de l’aixeta serà un bé preuat que no tothom veurà o en beurà tant com voldria. Els pantans quedaran ben buits i els rius baixaran ben assedegats i la seva conca s’anirà omplint de vegetació i de restes vegetals amb el risc que comporta, i que quan caigui l’aigua del cel serà d’aquella que alguns diuen “sembla que ja no sap ploure”, arrossegant tot el que trobi per davant. Els grans temporals que porten noms perquè puguem recordar-los sempre.
No oblidem tampoc que aquestes calorades fan estralls en la nostra població més envellida i més vulnerable, xifres invisibles en el dia a dia, però que s’evidenciaran a finals d’any quan puguem comparar-les amb estius anteriors i les nostres piràmides demogràfiques quedin ben planes. Igual que el degoteig diari d’ofegats en platges, piscines i aigües interiors o els accidents de trànsit, que creixeran a xifres que feia anys que no teníem, perquè a més població en risc, més nombre d’accidents.
Rellegeixo el text i veig que us estic fent un pronòstic catastrofista, i si bé podria ser el fet d’haver acabat de passar la Covid i tenir les defenses i la moral baixa, tinc la certesa que no és el motiu, perquè cada dia miro les previsions a llarg termini de pluja, de perill d’incendis i de temperatures extremes, i us puc dir que encara no es veu la llum al final del túnel perquè queden molts dies pel final d’estiu i no es veu cap canvi significatiu. I llegint les notícies globals tampoc no sembla que la crisi energètica i econòmica es puguin resoldre a curt termini, i està clar que aquesta és una tàctica més de la guerra que hi ha a Europa, la de desgast de les tropes enemigues, que en aquest cas som les ciutadanes i ciutadans europeus i que els nostres governants ja fa temps haurien d’haver previst, i no parlo de la guerra, sinó de la dependència a les grans corporacions econòmiques i energètiques que alguns partits polítics han anat protegint anys i panys pensant només en aquell seient de pell i bons sous que a finals de mandat els proporcionarien aquestes empreses, o poder només per continuar mantenint el model econòmic neoliberal on tant còmodes s’hi senten.
En definitiva, que la tropa hem d’agafar aire i prendre paciència, però sobretot ens hem de sensibilitzar en aspectes bàsics per poder sobreviure a un futur incert i a un planeta que hauríem de ser capaços de revertir i deixar en les millors condicions a les generacions futures.
Les mesures que podem fer, de tant dir-les semblen obsoletes, però continuen essent vigents: estalvi d’energia i aigua i si podem, fer-nos autosuficients, evitar els plàstics, reciclar, l’ús del transport públic i exigir que sigui de qualitat i arribi a tot arreu, retorn a les activitats agrícoles i petita ramaderia, exigir polítiques d’explotació forestal, vetllar pels nostres veïns i veïnes més vulnerables, fer les compres a locals de proximitat i consumir productes de proximitat, tenir cura dels menors, les persones grans i els més vulnerables, i sobretot, deixem de donar veu a partits polítics que no incloguin el respecte a l’ecologia i la protecció de la naturalesa, ni a la diversitat, ni les mesures necessàries en prevenció i cures. Cal dir prou als populismes, a la ineptitud i a la corrupció o la cobdícia, als que només apaguen els focs a cop de mànega o de talonari, als venedors de fum i als que continuen alimentant el mateix model neoliberal una vegada i un altre.
Cal apostar per mesures reals de futur i transformació sostenible, la ciutadania hem d’arremangar-nos i actuar perquè les coses canviïn, perquè el temps s’esgota i les mesures des del poder no arribaran mai si no les exigim vehemència.
