El govern socialista català planteja una estratègia ferroviària i ignora les prioritats internes de tipus nacional. La connexió amb Castelló per Tortosa, des de Tarragona, és una fita assolible a curt termini i totalment viable. Ajudaria de manera efectiva a que les Terres de l’Ebre també fossin un pol d’atracció, no sols pels catalans que hi viuen, i no haurien de marxar per totes les comarques veïnes que tindrien una accessibilitat que ara no tenen a les grans ciutats com Barcelona o València.
Aquesta postura l’ha defensat públicament el Front Nacional de Catalunya i cap altre posicionament polític ha previst semblant estratègia, tot i que en l’àmbit individual alguns polítics han criticat una estació de l’AVE a Vilafranca del Penedès, on no cal ni tan sols a mitjà termini.
Els territoris de la nació completa pivoten lògicament en la centralitat de Tortosa i el conjunt de les Terres de l’Ebre. Li donen continuïtat, són un eix fluvial marítim amb grans potencialitats i també tenen un territori interior d’influència natural que arriba fins a l’Aragó. Són prou raons per entendre la necessitat de potenciar aquest pol estratègic.
Òbviament, els socialistes no tenen cap visió nacional ni projecte sobiranista i, per tant, per a ells no és prioritari. Però pels catalans sí que ho és. No sols per reforçar els lligams amb Castelló i tot el Regne de València sinó sobretot per fixar i arrelar-hi tota la població catalana que pot estar temptada d’abandonar aquells territoris, ara escassament poblats o en franca recessió.
Les propostes d’equilibri territorial passen per múltiples polítiques. Potser les úniques polítiques reals que poden escometre els diferents governs. Tot deixant de banda programes d’intervenció social, educativa o cultural que fan més mal que bé. La nació necessita un teixit d’infraestructures digitals, viàries i ferroviàries que li permeti reforçar els seus vincles interns. I això és responsabilitat dels poders públics i no altres quimeres que poden limitar les llibertats individuals o destruir la iniciativa social i cultural.
La nació s’enforteix quan es reconeix unida i s’estableixen els mecanismes naturals d’aprovació i reprovació d’indubtable eficàcia. Això requereix intercanvi, coneixement i proximitat. Tot el contrari de la idea d’aïllament, tancament o refugi que pot semblar millor a primera vista. La catalanitat hi perdria molt si per voler existir s’ha de recloure en determinades àrees temàtiques, confins territorials o propostes culturals.
La catalanitat s’imposa en el conflicte, des de la determinació i les raons. La llibertat efectiva neix de l’exercici de la voluntat, el ple autodomini, i supera així, en camp obert, tota mena de fòbies i fílies. I tot plegat ho fa, com ho fem, perseverant, persistint, de forma implacable i allà on sigui. Per això Catalunya és tan gran, forta i ufana: és plena d’homes lliures.
