El llibre que ens ocupa ens dona una alta dosis de llenguatge positiu. Dedicat als joves, com ja hem dit, els hi reclama un camí d’aventura, de risc, sense por a les inseguretats; un camí, en definitiva, espiritual, en el qual la persona –tota persona i només la persona en tota la seva totalitat- és el centre d’atenció.
Mounier reivindica la necessitat d’una nova civilització, acollint el paradigma de “l’home nou”, que ha de néixer de l’esforç personal, de l’interior –de l’esperit- de cada persona. Això vol dir superar l’aburgesament del petit burgès, que associa a la mentalitat gregària de la “massa”, a la despersonalització, el materialisme, el consumisme, la indiferència, la pretensió de total seguretat. Tot plegat no porta a res més que a la decadència personal. Mounier, per tant, critica aquells que pretenen viure sense esforç, centrats només en el tenir, i sense preocupar-se per l’ésser.
Les idees anteriors em sembles reflexions molt pràctiques i permanents. Al seu moment, Mounier defensava el valor de l’home d’acció, d’aquell que fa coses, però a partir d’un sentit transcendent de l’existència. Per això critica l’aburgesament capitalista, en el sentit indicat, però també el totalitarisme marxista i feixista del seu temps.
Mounier critica de forma ferotge l’individualisme, degradació màxima de l’individu, pel seu isolament. Propugna la tendència a fer el bé, a viure la vida com una aventura creadora, a no tenir por del misteri, com els sants i els herois. I desvalora aquells que només viuen de renda, sense esforç ni compromisos, cercant la seguretat material com a màxima aspiració. Entén que l’individualisme d’arrel liberal ha desmembrat les comunitats naturals (família, país) i ha reduït la persona a mer individu. Per això es deté a comentar que cal una “civilització personalista”, fonamentada en l’esforç de transcendència, vers Déu i els altres. Un personalisme comunitari on es desenvolupin aspectes com ara la integració del pluralisme, l’amor i la donació als altres, la creació de vincles comuns, el sacrifici, el risc,…fins i tot un “humanisme del dolor”. La persona és un ésser espiritual. Aquest és el seu tret definidor, no és tan sols un ésser racional.
Mounier posa en valor el sentit de comunitat –d’adhesió lliure i voluntària-. L’Estat és un mer aparell extern i artificial. La cultura, l’economia, el treball estan al servei de la persona, i aquesta s’ha de projectar en l’educació – educa primer la família, després l’escola- , en la vida privada, en el respecte al gran paper de la dona, i en definitiva en un conjunt d’àmbits que han de ser “naturals “ i no artificioses creacions humanes. Mounier ja ens parla del descrèdit de la política. Reivindica una democràcia personalista, preocupada per l’equilibri de poders, contraposada a la democràcia majoritària i a la democràcia igualitària. En el camp internacional sosté una societat internacional personalista i no estatista, de pobles i no d’Estats.
Finalment, voldria destacar que Mounier tracta de la necessitat d’una “revolució personalista”, espiritual per tal de construir “l’home nou”, com hem dit abans. Una revolució que comporta un canvi de paradigma en molts aspectes de la vida; proposta que considero actual i a més imprescindible. Si els joves són la garantia del nostre futur, cal que no baixem la guàrdia en la capacitat d’enganxar-los, que no els deixem sols en el procés de manipulació descomunal en el que estan/estem immersos, i que gràcies al discurs constructiu i al llenguatge positiu, els hi traslladem la preocupació per l’espiritualitat i la transcendència. Aquest és el futur, i mai una rèmora del passat. I així ho hem de testimoniar.
