A principis d’any una tradició no escrita, però molt practicada, impulsa tant a fer-nos propòsits per als dies futurs com a reflexionar una vegada més sobre del sentit de la nostra vida. Pensant-hi m’ha vingut a la memòria aquell catedràtic de grec tan geniüt i controvertit que va ser Miguel de Unamuno, un escriptor sempre de guàrdia en l’àmbit del pensament.
Des de molt jove, Unamuno pensava que tal vegada podia ser possible una avinença entre el cos –finit, sofrent i gojós- i l’esperit –etern, amb anhel d’intimitat i sentit. Una harmonia sempre desitjada per l’ànima humana que sempre es troba entre les pulsions de la carn i l’esperit. Intens i apassionat com era, en els seus passos vitals i intel·lectuals a Unamuno li dolia tant com el seduïa el misteri que al seu parer s’unia ens els individus: allò grotesc amb allò més sublim, allò més banal amb allò més transcendent. Vet aquí la lluita entre aquests contraris tal com l’escriptor l’experimentava en el seu interior. Una lluita que, deia, es dona entre el cor i el cap, entre l’ànima i la raó.
Pobra raó, en efecte, per explicar l’inexplicable per dir-ho en els termes del filòsof Blaise Pascal, un dels referents del pensador basc. I en les escletxes d’aquesta lluita entre els dos pols hi ha el Déu ignot en el qual creure, o no creure, anhelar o rebutjar. Un Déu desconegut en la seva dimensió absoluta per com nosaltres som en el concret, però que en la seva dimensió relativa el podem veure en totes les manifestacions de la vida, en tots els rostres humans. No devia ser així, però, en les nits més obscures de l’ànima, quan el poeta que hi havia en Miguel de Unamuno va escriure en el seu Cant espiritual: «¿Por qué te escondes? Por qué encendiste en nuestro pecho en ansia / de conocerte, el ansia de que existas/ para velarte así a nuestras miradas? […] ¡Quiero verte, Señor y morir luego,/ morir del todo,/ pero verte, Señor, verte la cara,/ saber que eres! ¡Saber que vives!… ¡Que te vea, Señor, y morir luego!» En les seves obres, tant en les literàries com en les filosòfiques, sempre va manifestar el conflicte religiós que es mostra en el plany d’aquests versos.
Per a Miguel de Unamuno, un predecessor de l’escola existencialista, la mort és definitiva. Això, no obstant, també pensava que creure que la ment sobreviu és necessàri per a poder viure: el mateix fet de viure en un jo fa que projectem aquest jo. En realitat, la por a la mort és la por a la dissolució del jo.
La mort i el seu misteri és lluny de revelar-se, també per a la ciència, que tan sols pot certificar el final de la vida física del cos. Però en algunes ocasions, el pensament que comunica amb allò que ens supera s’enlaira, i qui sap si en aquest estadi d’elevació espiritual no arriba a pensar que ja és només traspassar la porta de la mort en termes biològics, quan deixem el llast de la despulla, que veiem el rostre d’aquest Déu ocult en la immensitat que tot seguit s’obre davant dels nostres ulls alliberats del pes i la foscor de la matèria densa.
Res no sabem, del misteri de la mort. Però, i si morir sigui «veure» amb uns altres ulls tal com ho va expressar Joan Maragall en el seu Cant espiritual? Joan Maragall era un poeta tan intens i apassionat com Miguel de Unamuno, si bé el seu capteniment davant de la vida, de la mort i de la percepció de Déu era amable i lluminós. Com va comentar a un periodista un pastor que va conèixer el poeta en els seus passejos d’estiu per les muntanyes de Sant Joan de les Abadesses, Joan Maragall era aquell «senyor que feia llum». Aquesta imatge de la llum que el pastor percebia en Joan Maragall descriu bé el que en el budisme tibetà es considera la nostra naturalesa original. Al Llibre tibetà dels morts (una mena de guia, d’orientació per a l’ànima en el seu camí postmortem) es diu: «Recordeu la llum clara, la llum blanca clara pura de la qual prové tot el que hi ha a l’univers, a la qual torna tot el que hi ha a l’univers; la naturalesa original de la vostra pròpia ment. L’estat natural de l’univers no manifestat. Deixeu entrar la llum clara, confieu-hi, fusioneu-vos-hi. És la vostra pròpia naturalesa veritable, és la llar». Per als cristians, Déu revelat en el Fill: «Jo soc la llum del món», es llegeix a l’evangeli de Sant Joan.
