Unió Democràtica, un partit lobotomitzat
8 de març de 2012
Lobotomia: Secció quirúrgica d’un lòbul del cervell. Entre els efectes secundaris es poden observar l’eliminació de personalitat en el pacient i la caiguda en un estat vegetatiu.
Unió Democràtica de Catalunya ha convocat el seu 25è Congrés Nacional ordinari pels propers 12 i 13 de maig a Sitges, en el que el president del Comitè de Govern, Josep Antoni Duran i Lleida, aspira a ser reelegit –encara!. Ha ostentat aquest càrrec durant tres dècades des de 1982, tret d’un parèntesi entre 1984 i 1987.
Molts haureu sentit parlar de l’aspiració de Josep Maria Vila d’Abadal, l’alcalde de Vic i fundador de l’Associació Catalana de Municipis per la Independència, a disputar aquest càrrec. Però de moment, tan sols és candidat a la candidatura, perquè no està clar que poguem recollir els avals necessaris abans de la data límit del 12 d’abril.
Després del més que digne paper d’alternativa a Duran plantejat pel nostre company i amic Vicenç Pedret el 2004, Unió va celebrar un congrés extraordinari per blindar “à la Putin” el seu regne. A qualsevol aspirant li faran falta 180 avals, amb un mínim de 20 per Intercomarcal, per presentar candidatura.
Unió té una intercomarcal per província catalana, amb les excepcions de Barcelona i Tarragona que en tenen dues: Barcelona-ciutat i comarques, i Tarragona i Terres de l’Ebre, respectivament.
A Terres de l’Ebre hi ha molt molt pocs militants. Ni tan sols Vila d’Abadal, el candidat a la candidatura, sap quants perquè Núria de Gispert a aquestes alçades encara es nega a compartir amb ell el llistat de membres del partit. L’article 6 de la Constitució espanyola obliga els partits polítics a tenir estructura i funcionament democràtics, però al carrer Nàpols es fan els suecs, o els soviètics.
Unió havia estat sempre petita, un partit de quadres. Ara, després de 30 anys de lideratge indiscutit i indiscutible, de pensament únic, i de manca de rendició de comptes (al capdavall, qui guanya o perd eleccions, i paga les campanyes, és Convergència), el partit és minúscul.
Unió ja no és un partit de quadres, és un partit de càrrecs! Per tot Catalunya i sobretot a Terres de l’Ebre, un militant que tingui o esperi una posició o qualsevol gestió de l’aparell no s’atreveix a avalar l’oposició. S’afegeix a això que el tal aparell està trucant membre per membre amb una barreja de promeses i amenaces més o menys vetllades per quadrar tothom. Ells rai, sí que tenen el llistat!
Molts dels que ens estimem el partit estem tristos. Tenim una història brillant de defensa heroica de la democràcia, de les llibertats individuals i nacionals a Catalunya, i ara, arribar a caure tan baix…
Fa poc se celebrà la calçotada d’Unió. No hi havia gens d’alegria, donava la sensació que la majoria dels assistents hi eren per obligació. Forta proporció de càrrecs públics, tot i que van fitxar molts menys dels que deurien. I sobretot cap missatge polític, no sigui que a la militància li doni per pensar.
Es percep un partit afeblit, desangelat, lobotomitzat. Quan el gran líder es jubili, es desvelarà una closca buida i trencadissa, llesta per l’abordatge convergent.
Erika Casajoana
Consultora política
