A Catalunya manca cultura de la unitat. Ara assistim de nou a un sainet d’estira i arronsa entre els independentistes. De fet, no crec que hi hagi gaires diferencies entre els models socialdemòcrates d’ERC i CDC, ni molt menys encara en la voluntat de poder fer un referèndum d’autodeterminació. Cal, però, unitat. CDC guillotinada per tots els escàndols de can Pujol, té un nou líder en Mas, que mai m’haguera imaginat que fos capaç d’arribar tant lluny en la qüestió nacional com està arribant.
A ERC mai havien estat independentistes, ni en temps de la segona república espanyola, ni els anys de la clandestinitat quan l’ERC la comandava l’Andreu Abelló, fins que Àngel Colom va decidir fer-la independentista. Colom, venia de la Crida a la Solidaritat i de la Marxa de la Llibertat, va acabar fundant, a mitges amb la Rahola, el Partit per la Independència, i ara milita ardidament a CDC.
Recordo, sovint, quan era del GER del PSAN -Grups d’Estudiants Revolucionaris del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans- finals dels 60/ inicis 70, fèiem les reunions de la Universitat de Barcelona en un sis cents i hi sobrava lloc. Ara al país sembla ser que tothom està pel dret de l’autodeterminació i la independència. Tothom dóna patens de catalanitat militant. Jo, evidentment, en passo, però de vedades en veig cada un dels qui s’arroguen tenir la veritat alliberadora de Catalunya que fan pena. Si és fes públic el seu passat haurien de córrer més enllà dels Pirineus. Crec en la fe dels conversos, no dono patents a ningú, com més serem millor. Sempre ho he tingut clar: independència, socialisme, Països Catalans. Ara s’ha canviat el socialisme per socialdemocràcia (són els gestors del capitalisme) i els Països Catalans per les quatre províncies, deixant de banda la resta de terres catalanoparlants.
Bé, si dura gaire el xou de Junqueras i Mas, la seva popularitat i la dels seus respectius partits a les eleccions baixarà i molt. Els d’ERC que tenen una història que arrenca el 1931 amb Macià i no haurien d’oblidar mai ni el 6 d’octubre, ni els disbarats de la rereguarda de 1936-39, o el trist paper de Margall i Montilla. Els de CDC també tenen plom a les ales, la política parlamentaria de Roca a Madrid i la negociació del primer Estatut no els deixa ben parats. Han manat més de 23 anys i ara se n’adonen que no hi ha possibilitats amb Espanya? Volem unitat, per defensar el país i assolir la llibertat nacional. La Independència és l’objectiu no qui ha de guanyar les eleccions.
