Si la proesa dels amics reagrupats i solidaris de posar-se d’acord reeixís, si a més el poble català majoritàriament convençut de votar per una via de proclamació unilateral de la independència obtingués els 68 diputats, si aquests homes singulars, desacomplexadament votessin per la independència… els espanyols amb fair play ens la donarien? No pas! Els tancs complirien el mandat constitucional de l’article 8 i defensarien la unitat d’Espanya, ja que la legalitat vigent els hi obligaria. Això companys, va a missa.
Si els amics reagrupats i solidaris es posen d’acord, i contra pronòstic obtenen una honorable presència parlamentaria, s’hauran de constituir en grup parlamentari I legislar durant 4 anys amb l’objectiu de tornar-se a presentar per buscar la majoria, però també de presentar-se a Madrid i a les municipals. I així tindríem grup de bona gent decidida a presentar-se tants cops com calgui per donar testimoni, més o menys unitari del independentisme. Fins que d’aquí uns anys, sense cap altre ambició, ni personal ni política, exhaurits de tant radicalisme sense esperança se’n tornin a casa a dir que ho han intentat. Tot això en el seu honor. Per tant, si això succeeix, és important que sobretot juguin a llarg termini sense presses. Ho resistiran?
Si els amics reagrupats i solidaris no es posen d’acord, i com és previsible, s’enfronten en una guerra fratricida, obtindran un lamentable resultat que els durà a responsabilitzar-se els uns als altres del fracàs electoral i a desaparèixer del mapa polític fent-nos creure que la independència és una utopia, i malbaratant el capital patriòtic de les consultes I la manifestació.
PERÒ, si per contra, ERC I CIU, conscients de la força nacional en vots i en experiència política que representen, es decideixen d’una punyetera vegada a constituir un veritable front nacional, units especialment de cara a Madrid i pacten només en interès de Catalunya. Si aprofitant un període de debilitat econòmica de l’estat espanyol van guanyant terreny a Madrid poden aconseguir que el país pugui anar assumint progressivament una mentalitat independentista forjada des de la unitat, el sentiment i la necessitat.
Les guerres político-econòmiques es lliuren amb equips professionals. Per sort, a Catalunya en tenim. Caldrà que ERC abandoni la síndrome anticonvergent i es dediqui a fer de partit Català d’esquerres enlloc de partit d’esquerres a Catalunya. Per altre banda, els de CiU han d’oblidar-se de les males passades d’ERC i apostar per un futur d’horitzons compartits amb totes les forces nacionals.
Un Mas president, ha de posar ordre en el món nacionalista liderant un procés que inevitablement, però sense presses, sense dir-ho constantment, pas a pas, porti a la independència. L’altre tasca imprescindible d’en Mas president, és posar ordre al sector públic i liderar reformes que retornin la confiança en l’emprenedor que tot català porta dins seu. Un sector públic que deixi de legislar en totes les parts de les nostres vides, que tingui confiança en la capacitat de les institucions privades i aboleixi la casta del funcionari sense feina. Un sector públic que incorpori experts dels sectors econòmics implicats i escolti les necessitats reals de totes les parts del país, especialment d’aquells qui fins ara han creat riquesa pública (recordeu que els impostos que serveixen per pagar nòmines, inversions i serveis provenen de l’activitat econòmica de les empreses. Es a dir, que sense empreses, no hi ha sector públic ni, òbviament ocupació). Un sector públic… sostenible! (ei companys sociates, això ha fet mal…). Si Mas president no lidera el país en aquests dos sentits, s’haurà exhaurit una darrera oportunitat de fer possible pausadament un projecte unitari de país. El què sobrevingui aleshores és del tot imprevisible.
CiU I ERC són el nostre exercit regular, Solidaris i reagrupats el nostre sometent. Però tots, tots lluitem pel mateix. Si no ho tenim clar, uns i altres acabarem malament. I és una pena, perquè com diem a Sobirania i Justícia, la independència és necessària i a més, amb paciència , determinació, I UNITAT, és possible.
