En cada mandat municipal hi ha una sèrie de conceptes que emergeixen amb força i que es converteixen en un dels cavalls de batalla a molts plenaris municipals sobre la idoneïtat, o no, de la seva implantació. Un exemple recent el trobem amb tot el debat al voltant de la remunicipalització de serveis, que va ser un dels temes clau del mandat municipal 2015-19, o bé sobre la necessitat d’espais d’oci lliures de violències masclistes, que també va aparèixer amb força en aquell mateix període. Si anéssim encara més enrere, trobaríem els debats sobre les festes populars amb animals vius, els horts urbans, la digitalització de les relacions amb els ciutadans, la implantació de la recollida selectiva o la construcció de contenidors soterrats. En cada nou mandat hi ha una sèrie de temes que afloren per sobre de tota la resta i que es fan presents, més enllà de les dinàmiques i peculiaritats de cada vila, per tot el mapa municipal del país. També en aquest quadrienni que va començar l’any 2019 en tenim bons exemples, com pot ser això que s’ha anomenat “urbanisme tàctic”.
Molts d’aquests debats, en realitat, no són pas sorgits de bell nou, sinó que juguen amb conceptes i amb coneixements dels quals ja fa temps que es té constància. La idea que l’ordenació i disposició de l’espai públic és un element determinant del comportament de les persones que actuen sobre aquest espai no és pas res que s’hagi descobert en cap estudi recent, ni de bon tros, i trobaríem exemples anteriors d’aquesta política en diverses viles i en diversos projectes públics. Però el fet que en un moment determinat, com ha passat ara, es converteixin en la primera plana de l’agenda política fa que la presa de posició, la reflexió i finalment la implementació s’accelerin. Han estat claus circumstàncies estructurals (com ara la massificació, l’augment de la sinistralitat viària i l’excés de contaminació en determinades ciutats), combinat amb fets conjunturals (com ara la pandèmia, que ha posat en valor els espais amples i esponjats, i la proliferació de noves formes de mobilitat com els VMP) i també l’aposta política d’institucions influents com els grans Ajuntaments catalans. Tot això ha provocat que “l’urbanisme tàctic” hagi deixat de ser un concepte tècnic i limitat a certs àmbits concrets i hagi passat a ser objecte de controvèrsia als plenaris, tema de conversa als bars i, sobretot, una realitat palpable i generalitzada quan ens movem per molts dels nostres carrers i barris.
Els avantatges de la preeminència d’aquest tema els anirem veient amb el temps. D’entrada, jo en destacaria dos. El primer és que ens ha fet veure una cosa que tenien davant nostra i no veiem, com és la priorització que donàvem a cada cosa en l’espai públic. La dictadura dels cotxes ha passat durant molts anys per davant de tot, assumint amb normalitat les voreres estretes per on no passen ni persones amb problemes de mobilitat, ni cotxets d’infants, ni facilita el trànsit a peu en general, tot a canvi de garantir per damunt de tot l’estacionament de vehicles i, sovint, fins i tot tolerant l’estacionament generalitzat sobre les voreres. A més, tot el sistema de mobilitat està pensat, essencialment, per facilitar els desplaçaments amb vehicle privat, en lloc d’apostar per fomentar, sempre que sigui possible, els desplaçaments a peu o en transport públic. El segon avantatge que voldria posar de manifest tampoc és menor: cada vegada més es pren consciència de l’eficàcia de sistemes de control dels mals comportaments mitjançant adaptacions de l’espai públic més que no pas amb mètodes punitius. L’exigència d’actuacions policials constants, denúncies i radars (que a vegades és necessari, sens dubte) ha de ser complementada amb reductors de velocitat, bona senyalització, normatives que limitin la velocitat i adaptacions dels girs, les voreres i les places de tal manera que la mateixa via et porti a circular a la velocitat que toqui i t’impedeixi estacionar de manera incorrecta.
Cada un dels debats que marquen els mandats dels Ajuntaments deixa empremta i acostuma a comportar canvis en la nostra manera de viure. De ben segur que els avantatges del debat que avui ens ocupa són encara molts més dels que he pogut recollir en aquestes ratlles, i molts d’aquests, previsiblement, seran a més llarg termini i encara no els coneixem. Malgrat això, el canvi de paradigma que ja ha suposat ens permet afirmar que tot el debat al voltant de l’urbanisme tàctic ens deixarà ciutats i viles més agradables i humanes on viure.
