Sempre s’ha dit que les llengües s’han d’aprendre de joves, que de grans tenim la ment més rovellada per aprendre’n de noves. Discrepo. Considero que les llengües són una translació de la nostra estructura mental, i que qui té capacitat per distingir, d’observar la realitat tal com és és plenament capaç de retenir estructuracions similars. Al cap i a la fi, la llengua és la manifestació del que som, és la nostra eina per expressar-nos.
Un bon ús dels pronoms febles, per exemple, demostra una capacitat d’anàlisi meritòria. Per algun motiu sempre els alumnes de ciències i tecnologia han estat els millors en l’anàlisi morfosintàctica. No ens enganyem. La capacitat d’aprenentatge, un cop formada la personalitat, és invariable. Una bona estructuració de la primera implica una bona disposició a la inserció de nous coneixements en tant que estructures compactes.
Plató deia que som una “tabula rasa”. I que les imatges/còpia són una manifestació de les imatges/idea. La llengua pot ser vista com una imatge/còpia, en aquest sentit. La nostra visió compacta del món, una imatge/idea. Per consegüent, qui té una bona confecció mental té la capacitat d’aplicar-ho convenientment a la realitat, i és capaç emocionalment d’afrontar les situacions venidores. D’aquí que faci una analogia entre llengua/intel·ligència emocional. A més estructuració mental i capacitat de síntesi/interiorització, més distinció de la realitat i per tant més intel·ligència emocional. Al cap i a la fi, la personalitat és com un puzzle muntat, a l’igual que una llengua, que ja ve prefixada i és inamovible.
