Era aquella hora de la primera tarda en què la llum càlida diu que la vida és ampla. Que el món s’escapa molt més enllà de les vores del que saben veure els ulls, que s’estira fins Amèrica i fins al Vietnam i que en algun lloc hi ha algú que corre per un prat ple de floretes. Era al tren que va a Mataró, i pensaves en el pes de tantíssimes rutines que han hagut d’aguantar aquestes vies des del primer trajecte el 1848.
Pensaves i pensaves i llavors vas girar el cap i ja era allà: s’havia obert el teló de ciment i començava l’obra de teatre sense actors que es mira pagant només el bitllet d’aquella línia. El mar, d’un blau que fuig endins, i el sol que hi rebota i el transforma en un tros d’un vestit de nit amb purpurina. I com cada cop, aquí et va marxar tot i només hi va haver blau de cel i blau de mar i llum de sol i, de tant en tant, marronet de sorra. El sol encara era fort i et tornava les onades plenes de blanc que no era blanc sinó llum que va amunt, i el mar corria cap aquí i marxava enllà i feia aquest no parar que fa sempre. La purpurina, la intermitència, la bola de discoteca et va atrapar sencera, t’era imant. Tan imant que els ulls s’hi van clavar i no se n’anaven. Tan imant que els sons del tren van quedar lluny. Tan imant però d’imant físic que l’olor de sal va trencar el vidre, que era al nas, tan imant que l’aigua salada et va venir a sobre i els ulls picaven amb la mateixa picor de quan és estiu i una onada et puja al cap i has de tossir i has de plorar i la cara et crema. I pensaves no pot ser, hi ha una finestra, però picaven.
Avui hi penses, encara, convençuda per fora i descreguda per dins —però el record vívid, però el moment concret, però la memòria—, i no sabries dir si els ulls picaven de debò o va ser només cosa d’una ment que sempre té set de metàfora.
