Primera volta de res. Prova superada per les forces favorables a la independència. Divisió del vot espanyol. Fracàs absolut dels socialistes i del PP. Possibilitat de govern per forces alternatives a les tradicionals en municipis puntuals, amb Barcelona com a punta de llança. Fracàs també d’Iniciativa, amb puntuals excepcions, on s’ha presentat sense amagar les sigles. L’eix polític vertebrador i hegemònic al conjunt del territori continua passant per CiU i ERC, amb assignatura pendent encara a la corona metropolitana de Barcelona.
La fragmentació del vot exigeix pactes sòlids si es volen institucions estables. Tant de bo es produeixin a partir de coincidències locals però amb visió també nacional.
CiU continua patint el desgast de govern i de l’ombra dels casos judicials oberts. Si bé ha anunciat una refundació, haurà de pensar com recuperar la part de credibilitat perduda. En clau nacional, sens dubte el seu principal actiu no són les sigles sinó el seu president i el seu principal llast el seu soci de federació, llevat que el mes de juny ens doni sorpreses agradables. ERC deu més el seu increment electoral al missatge nítidament independentista que al fet de destacar-se com un partit d’esquerres; àmbit en el que competeix amb altres forces polítiques com la CUP o les diferents versions de Podemos. Per tant, haurà de buscar el just punt d’equilibri per no deixar en mans exclusives d’aquests últims el missatge d’esquerres però sense tensar prou la corda com per afeblir les coincidències nacionals amb CiU i els seus votants. Perquè en definitiva en el procés, o hi són tots ells, o no prosperarà.
